Com ho diria...

Dies i dies fa que voltava buscant una alternativa semblant, semblant al weblog. I com tot, quan un s’afanya, acaba trobant o topant amb allò que cercava. Tanmateix, les coses a la vida de cadascú no consisteixen a trobar o topar amb les coses, sinó més aviat en veure’s immers dia rere dia entre el que fa i el que no fa. Això últim, el que no es fa, caldria tenir-ho en compte, ja que més que cap altra cosa, és aquest el motor que fa revelar-nos al món. Així doncs, mentre voltava pel món resulta que he topat amb aquest gran invent que m’han semblat els weblogs; hi he topat i m’he aventurat. De fet, ha estat com el dia de reis, he començat a obrir els regals. Entre ells hi he trobat de tot, de joiosos, de curiosos, d’impressionants, d’estrambòtics, i com sempre, d’aquells que es presenten per omplir i fer volum. Tot i haver explorat, ho he fet en la mesura que he anat engrandint la meva il·lusió de fer-ne un. He decidit començar una mena de dietari per posar en ordre el meu pensament. De segur que no serà diari, més aviat serà discontinu, tot i així, espero que serveixi per practicar-me i posar a prova el meu esperit reflexiu.

El dia d’avui se’ns presenta com una amalgama de molts afers, entre d’ells, aquell que la societat en la que visc resta acostumadíssima és a trobar-li pegues a tot. Dins aquesta societat, suma dels usos i costums de tots nosaltres, no puc dir que sigui innocent, no seria sincer; més aviat em sento un dels col·laboradors més aferrat. Però, hi ha maneres i maneres de trobar pegues, de fet, em refereixo a les maneres de ser: hi ha els que es queixen i hi ha els que critiquen. A l’igual, dins els que critiquen hi ha els que ho fan constructivament, i els que xafardejen; que no té res a veure amb ser curiós. Doncs bé, resulta que tot i haver opinions diverses acaba prevalent la que més es fa servir, és a dir, la que s’usa. Arribant aquí, l’efecte resultant és que qui calla consent. Com que no hi ha sorpresa més gran a la vida que adonar-se en un moment donat que allò amb que topem no era el que esperàvem, sigui obra nostra o no, no hi veig més remei que intentar donar el meu punt de vista, el meu parer. Viure al món se’ns presenta com un ventall de possibilitats molt ampli, però la bàsica i inexorable és la d’haver de conviure, havent de carregar, es vulgui o no, amb l’esforç que això comporta; i un d’ells és haver de desprendre’s de falsificacions i mals costums. Doncs bé, a hores d’ara, la possibilitat que albiro al weblog és aquesta: dir la meva.

Com que parlant s’entén la gent, i no existeix cap weblog que hagi estat concebut per a no esser llegit, m’he animat a mostrar les meves cartes no sigui que entre tantes coses que fa un a la vida, deixi passar un comodí com aquest, plantant la meva jugada i convertint-la en una d’aquelles coses que hom no fa.