dimecres, de març 22, 2006

Sobre què escrivim i per què?

Tot i ser aquesta una pregunta que es planteja genèrica, és a dir, que s’adreça a tothom, si ens parem a sospesar aquesta qüestió davant el munt de blogs que la Catosfera arrossega, a algú se li acut alguna resposta?

Potser, la primera i més sensata resposta que ve al cap és la idea de voler dir cadascú la seva. I pensant-ho bé, no em sembla pas mala resposta, però potser no és prou explícita. Perquè..., què volem dir quan ens preguntem això de què “cadascú vol dir la seva”? Umm, pregunta xunga, d’aquelles de mal de cap, i més després d’un dia de feina dur, o si més no, rutinàriament pesat.

Interpel·lant aquests darrers mesos pels blogs més propers, m’he trobat en més d’una ocasió davant el sentiment de fins aquí podem parlar-ne; més és massa, massa cansat. I no estic ara intentant retreure a ningú de manera subreptícia o indirecta cap recel ni res semblant, tan sols, situant l’entramat del que vull arribar a dir. I si alguna cosa se m’acut recalcar és que pensar costa; a tothom. La “Catosfera”, mot d’emanacions nacionalistes del qual l’opinió generalitzada en català es fa ressò, volent-ho o no, agrupa genèricament a tot escriptor en aquesta llengua dins l’espai virtual; concretament el de les bitàcoles. Si en un moment d’esbarjo ens aventurem a fer-hi un tomb, ens trobarem amb un munt d’escrits i/o mosaics d’imatges, però sobretot, escrits. Aquests, que per fer-nos una idea podem catalogar per sobre sense matar-nos-hi massa, els podem acotar en gèneres i fer grups a l’hora de voler copsar una visió global sobre el tema. Ens trobem doncs, com per exemple, davant blogs de format poètic, que n’hi ha un munt, cosa que mai hauria sospitat però que és així. També, se’n troben en format prosaic o narratiu, que són la gran majoria, a manera de contes o escrits particulars, siguin relats d’experiències o inventats. Com també d’altres de caire professional, de divulgació sobre l’ofici de l’autor a manera informativa o provisionalment estratègica; com els blogs de polítics o periodistes. Com tanmateix ens trobem amb d’altres de més ociosos o d’aquells per fer-la petar, i d’altres, que sense cap projecció en particular, s’ofereixen com escrits per humils diletants reflexionant sobre quelcom, o si més no, fent història. I etcètera. Resumint, al capdavall una pila.

Un cop fet aquest ràpid resum, que he proposat a manera d’entramat pràctic on situar-nos, ens aturem. Arribem a una bifurcació. Aquells qui estiguin extasiats poden optar per agafar el primer camí cap a la tele, un escrit més emocionant, els fills o el llit. La resta, aquells amb temps lliure o no que vulguin seguir endavant, poden optar per agafar el segon camí i fer-se de nou la pregunta. En aquest cas, poden passar dues coses: o que trastocats pel tarannà racionalista comencem a fer les mil i una omplint formularis sintètics on esmicolar poc a poc l’estructura formal de cada blog per així copsar en un pla ortogonal tot l’entramat bitàcola i acabar amb els ulls fora d’òrbita de tant estar previnguts que no se’ns escapi res... o, respirar fons, posar els peus a terra i parar-nos a pensar sensatament. Per què serà que en un moment donat ens parem a escriure? I si ho fem, què és el que escrivim?

Arribats aquí, i tot i haver fet tombs intentant recolzar-me enlloc, la pregunta que he formulat continua difusa i sense resposta. Ja he advertit que era aquest un tema ardu i difícil de pair. Bé, he dit xungu que ja ve a ser el mateix. Tot i això, deixant aquest fragment com a preludi, us ofereixo aquest l’enllaç que us durà cap a un petit assaig que pot ajudar a aclarir millor la pregunta que he plantejat. No és un escrit de caire formal, sinó més aviat desenfadat, però que crec que pot esclarir una mica els dubtes a qui li hagi quedat una mica de neguit. És un escrit d’estiu, emperò, havent encetat ahir la primavera astronòmica penso que ja pot fer al cas.


Fins ara.

dissabte, de març 18, 2006

Life Aquatic with Steve Zissou

Benvolguts blocaires, avui, animat pel temps encaparrat a posar-me a escriure unes quantes paraules, em ve a la ment l’última pel·lícula que m’ha deixat fascinat: Life Aquatic de Wes Anderson. Potser ja l’heu vista i arribo tard, tan fa. L’altre dia va arribar a les meves mans en format DVD per pura casualitat gloriosa i no veig millor manera de desprendre’m del goig sinó és suggerint-vos-la. Si voleu passar una bona estona rient i acabar sublimats de melangia feliç, mireu-la. És aquest un exemple de film personalíssim disfressat de comèdia, on l’espectador es pot deixar portar durant uns 119 minuts sense patir manipulació gratuïta, i riure. No us dic res més, amb això ja apaivago modestament el meu ànim per avui. Només fer referència a quatre punts remarcables: les aventures de Jacques Cousteau, la textura de color saturat del 16mm, la música de David Bowie, Bill Murray disparant com un condemnat, la costa italiana, i per aquells més cinèfils: la transcendència metalingüística del Sr. Anderson a manera de Jean-Luc Godard. No més, que passeu una bona estona.

dissabte, de març 11, 2006

El trajecte en metro

Hora punta al metro, mil i un pensaments fluint des de cadascun dels individus del vagó. Personatges de totes menes, i per a tots els gustos, de totes races i colors, de grans i de petits, d’adults i d’infants. Jo, aquí, recolzat al costat de la porta, i el meu llibre. La meva imaginació davant el llibre es veu torbada per la multitud enllaunada, el fil argumental que intenta l’autor se’m presenta borrós i inconnex. Només cal que algú alci la veu, el vagó trenqui la uniformitat del seu trajecte, ja de per si incòmode per a la lectura, o que el moviment circumdant faci desviar la meva mirada del text, perquè tota la ficció que em domina mentre llegeixo fugi del meu pensament. Cal llavors fer l’esforç altre cop de recordar on m’havia quedat, com si del cordill que s’escola pel forat es tractés, eximint-se de la seva funció de cinturó, cal agafar altre cop el imperdible per obligar-lo a sortir del seu cau. Total..., llegir al metro té els seus inconvenients. (9 de juny de 2005)