Força Barça!

A hores d’ara qui més qui menys s’ha fet ressò del rebombori futbolístic, és més, ningú, excepte els més petits, s’ha escapat de conèixer qui ha estat el gran vencedor en això de la lliga de campions. Tot i així, l’esdeveniment ja portava els seus dies de gestació, i la Catosfera no ha estat pas una excepció.

Avui m’he atansat al teclat per comentar quatre coses al respecte, perquè tot i que s’han dit de diversa índole, se’n pot fer síntesi i agrupar posicions. En el mundillu virtual no ha mancat la polèmica, i hi ha hagut dues postures enfrontades, els del sí al futbol, i els del no. També hi ha hagut qui s’ha mostrat confós i inconscientment ha adoptat una posició ingènuament neutral, però bé, això són coses de la vida, ja de per sí aquesta és constant contradicció. El cas és que davant l’aldarull, s’han amassat un munt d’opinions, i entre elles, que el futbol és quelcom per ignorants, per gent sense judici, i fins i tot s’ha acabat desprestigiant el moviment de masses. I això s’ha arribat a fer en cercles de “prestigiós” i “alabat” nivell intel·lectual. I cal a dir que això mateix és el que a mi em sembla més incongruent. Perquè una cosa és saber viure el moment d’un poble i analitzar els seus pros i els seus contres, i una altra és donar-se-les de savis i mitjançant el joc licitat sobre judicis de valor intentar desmerèixer el moment que viu aquest.

Fent anàlisi de la situació arribo a la conclusió de què hi ha moments on al català li caldrien un parell d’hòsties ben fotudes en pro de què es deixés de tonteries pseudo-intel·lectuals de pa sucat amb oli, i deixant de mirar-se el melic intentés fer-se ressò del seu propi país que tant reclamem; de vegades més per inèrcia que per judici propi. La vida, benvolgut lector, és un constant d’afers en societat, i aquí hi entra tot allò que us vulgueu imaginar, tant sigui el llegir llibres com un condemnat i escriure mil pàgines d’erudició, com jugar a futbol, a petanca o al parxís. I tots aquest afers s’embolcallen dins una paraula: cultura. Tenint en compte que el desenllaç històric ens ha dut a manegar-nos-les entre grups de nacions i pobles, a cadascun li toca projectar la seva cultura, i ho farà tant si vol com si no. En el cas que no ho vulgui de debò, el més segur que acabarà per no tenir-ne, és a dir, acabarà adoptant una altra, la del veí, o sigui que inevitablement acabarà tenint-ne una. Quan llegeixo o discuteixo amb algú sobre el tema, perquè no puc dir que em salvi de topar amb amics o companys que m’afartin d’insults contra el futbol i tota la immoralitat de les masses, no puc evitar de preguntar-me fins a quin punt la seva reflexió és per convenciment o per capritx, i el més important, fins a quin punt el seu discurs cerca un veritable judici. I com podeu sospitar, la meva conclusió acaba sent negativa, normalment la passió turba la ment, i a l’igual que al fanàtic futbolero, l’incordiador també acaba pecant de manca de raó. El futbol estimat lector és part de la nostra cultura des de fa més de cent anys... cent anys, més d’una vida sencera! No hi ha ningú en aquest país que no sàpiga què és. Bé, el cas és que a l’igual que el pa amb tomàquet l’arrosseguem dins el nostre tarannà. I aquí vull fer un incís. Personalment no sóc un seguidor de la lliga, i fins i tot ja comença a fer massa temps que no jugo un partit amb els amics. Tot i així, l’altre dia vaig passar uns nervis com feia temps que no passava, i vaig cridar com el que més quan l’Eto’o va fer el gol de l’empat. Quines coses té la vida oi? Doncs bé, a hores d’ara, encetat el nou mil·lenni potser podem valorar que hi ha coses en una societat que destaquen més que unes altres, i vist així podem arribar a dir que se’n fa un xic massa de l’emoció per aquest esport, més que no pas per unes altres coses. Però ben mirat, algú s’ha preguntat per què?

Tornem al panorama dels “intel·lectuals” i domem-li la volta a l’assumpte. Quan alguns s’entesten a despotricar sobre el futbol, realment ho fan en pro del poble o ho fan per narcisisme? Abans d’ahir es va muntar una festa generalitzada a Barcelona per rebre els campions, i com és de costum en les agrupacions de masses van haver-hi aldarulls. També se’n va fer ressò dels comentaris sobre l’etern equip rival, el Real Madrid, que ha estat un dels arguments principals per desmerèixer la festa, però algú s’ha parat a veure-ho amb uns altres ulls? Tota manifestació d’un poble és una empenta d’energia cultural de cohesió, i més d’un s’ha atrevit a desmerèixer l’esdeveniment d’ahir respecte algun altre. I jo pregunto: qui s’atreveix a jutjar millor un esdeveniment massiu en contra de la guerra davant el d’abans d’ahir? És “millor” manifestar-se per la pau o per l’estatut que per l’alegria d’un triomf esportiu? No, senyores i senyors, que no s’equivoqui ningú, tot entra dins el tarannà d’un poble, hi ha moments d’oci i moments de reflexió, moments de solidaritat i moments per mancomunar-se. Al igual que en la vida individual treballem i ens esbargim, una societat també fluctua, només faltaria que ens haguéssim de mostrar com els superesponsables davant la societat, això seria forjar-nos una cultura hipòcrita.

Val, algú potser s’hi pensa i comença a barrinar sobre el fet que els tan sol·licitats intel·lectuals diuen la seva perquè troben que hi ha massa esbarjo en aquesta la nostra societat catalana. I haurà estat agut, però encara caldria anar més enllà. Ningú no aixeca un país fent la pataleta.

Malauradament vivim en el món que ens ha tocat viure, no hi ha més remei. I davant el panorama podem mostrar-nos de dues maneres possibles, o intentar canviar-ho o no. Llavors apareixen els dubtes, perquè: com podem canviar allò que ja està establert? Doncs davant això hi haurà qui escèpticament es donarà per vençut, o d’altres que inconscientment viuran idealísticament una visió ideal, que no real. També hi haurà qui havent llegit quatre llibres sobre Nietzche es deixarà endur pel judici de valors i capficant-se amb l’anàlisi nihilista acabarà avorrit de desmerèixer-ho tot, i tocant fons, caurà també en l’escepticisme. No cal dir com va acabar la vida de l’autor citat. Però bé, com ens ho hem de prendre llavors? Doncs la resposta demana més reflexió que no pas la que he obert amb aquesta ràpida crítica, que forçada per la urgència del moment m’ha sortit més llarga que no pas enlluernadora. Només dir que no hi ha mètode que valgui, caldrà que ens fem ressò del nostre voltant i prenent consciència del moment que ens ha tocat viure, mostrar-nos íntegres amb la nostra idea i donar exemple d’incorruptibilitat. No val mostrar-se a favor un dia per quelcom i l’altre desmerèixer-ho impunement, això és ja començar a desmembrar-nos com a cultura. Aquesta, si volem que sigui òptima, caldrà que la forgem amb responsabilitat i il·lusió, si no ho fem nosaltres potser sí que ho faran les properes generacions, però ja no serà la nostra, en tot cas serà la d’ells.

Apa, em sembla que ja he apaivagat el meu ànim per avui, demà en continuem parlant. Poc a poc i bona lletra, demà sortirà millor que avui però esperem que pitjor que demà passat.

Fins ara,

Sobre la crítica, ara sí.

Repassant l’últim intent d’escriure sobre la crítica, si voleu, sobre l’essència de la crítica, he optat per aportar un apunt que encara que curtet crec que dóna per pensar.

Al meu parer, ja sigui degut a la meva manera de ser o pel moment en què em sento viure, crec que la Catosfera peca massa sovint del que batejaria com a ciberprovincialisme. Que més o menys, transportat a l’espai virtual de les bitàcoles, seria allò que Pla deia: “...l’esperit provincià és el que substitueix el coneixement de la seva personalitat i del seu grup per una personalitat diferent i per uns mites estranys”. On aquest esperit acaba presentant-se com tot el contrari a allò que Pijoan no es cansava de professar: “L’important, el que és més urgent és fer país. El català parla massa i de vegades tinc la impressió que escriu massa, però no fa res. Fa el seu treball particular, personal, però potser encara no s’ha fet prou càrrec que la cosa primera, essencial, urgent, és fer el país [...] Cal fer tot el país, remoure i transformar el material humà, aprofitar totes les intel·ligències. Es farà algun dia? Jo no ho sé pas. De vegades no ho veig gaire clar. Com que és l’única revolució autèntica, hi funcionarà sempre en contra el pes mort del país.”

Doncs bé, dit això, empès per l’ànim de voler fer front a la mancança que és segell d’aquest territori, m’agradaria dir la meva sobre el tema:

Quan s’estableix un tarannà dogmàtic subreptíciament confós com a crítica sobre quelcom, com davant una crítica literària, és on apareix aquella actitud que podem anomenar dogmaticísme, on allò que compta no és la cerca de veritat com a fet constructiu de la realitat viscuda, sinó el joc licitat fruit d’una ment ingènua i esgotada. És llavors quan el món es constreny i pateix el risc de convertir-se en una subhasta. D’altra banda, quan el que ens interessa criticar es veu descobert i clarificat per unes raons justificades, i de manera indispensable ofereixen una nova perspectiva de noves vies d’investigació, és on l’afer es converteix, ara sí, en crítica.

Que ningú es confongui doncs, crítica no és el mateix que opinió o dogma, crítica és enlluernament i això ho té de comú amb la filosofia, que no és pas retòrica sinó descoberta. I això val tant per la crítica literària, com per l’artística, com per la política..., en definitiva, per tot allò que fem amb sentit crític. No val etiquetar un text com a crítica si no ho és. Per començar a voler fer les coses bé cal primer aprendre a anomenar-les pel seu nom.

Fins ara,