dijous, d’agost 25, 2005

Com ho diria...

Dies i dies fa que voltava buscant una alternativa semblant, semblant al weblog. I com tot, quan un s’afanya, acaba trobant o topant amb allò que cercava. Tanmateix, les coses a la vida de cadascú no consisteixen a trobar o topar amb les coses, sinó més aviat en veure’s immers dia rere dia entre el que fa i el que no fa. Això últim, el que no es fa, caldria tenir-ho en compte, ja que més que cap altra cosa, és aquest el motor que fa revelar-nos al món. Així doncs, mentre voltava pel món resulta que he topat amb aquest gran invent que m’han semblat els weblogs; hi he topat i m’he aventurat. De fet, ha estat com el dia de reis, he començat a obrir els regals. Entre ells hi he trobat de tot, de joiosos, de curiosos, d’impressionants, d’estrambòtics, i com sempre, d’aquells que es presenten per omplir i fer volum. Tot i haver explorat, ho he fet en la mesura que he anat engrandint la meva il·lusió de fer-ne un. He decidit començar una mena de dietari per posar en ordre el meu pensament. De segur que no serà diari, més aviat serà discontinu, tot i així, espero que serveixi per practicar-me i posar a prova el meu esperit reflexiu.

El dia d’avui se’ns presenta com una amalgama de molts afers, entre d’ells, aquell que la societat en la que visc resta acostumadíssima és a trobar-li pegues a tot. Dins aquesta societat, suma dels usos i costums de tots nosaltres, no puc dir que sigui innocent, no seria sincer; més aviat em sento un dels col·laboradors més aferrat. Però, hi ha maneres i maneres de trobar pegues, de fet, em refereixo a les maneres de ser: hi ha els que es queixen i hi ha els que critiquen. A l’igual, dins els que critiquen hi ha els que ho fan constructivament, i els que xafardejen; que no té res a veure amb ser curiós. Doncs bé, resulta que tot i haver opinions diverses acaba prevalent la que més es fa servir, és a dir, la que s’usa. Arribant aquí, l’efecte resultant és que qui calla consent. Com que no hi ha sorpresa més gran a la vida que adonar-se en un moment donat que allò amb que topem no era el que esperàvem, sigui obra nostra o no, no hi veig més remei que intentar donar el meu punt de vista, el meu parer. Viure al món se’ns presenta com un ventall de possibilitats molt ampli, però la bàsica i inexorable és la d’haver de conviure, havent de carregar, es vulgui o no, amb l’esforç que això comporta; i un d’ells és haver de desprendre’s de falsificacions i mals costums. Doncs bé, a hores d’ara, la possibilitat que albiro al weblog és aquesta: dir la meva.

Com que parlant s’entén la gent, i no existeix cap weblog que hagi estat concebut per a no esser llegit, m’he animat a mostrar les meves cartes no sigui que entre tantes coses que fa un a la vida, deixi passar un comodí com aquest, plantant la meva jugada i convertint-la en una d’aquelles coses que hom no fa.

2 Comments:

At divendres, 09 de setembre, 2005, Blogger Toni Ros said...

Jo ja t'he llegit, xaval. Ara et toca escriure més si no vols que m'enfadi...

 
At diumenge, 25 de setembre, 2005, Anonymous Anònim said...

¿Esperit reflexiu tu? ¿pensament ordenat? Apa, maco ¿amb qui has empatat tu?

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home