Sobre Cinema...

Porto uns quants dies explorant el món bitàcola i intentant escriure una primera impressió personal, però no acabo de trobar una bona manera d’expressar el meu judici. Però bé, no cal córrer, ja arribarà, la rapidesa no va pas lligada a la lucidesa.

Doncs bé, per altra banda, estava l’altre dia, ahir o abans d’ahir, cremant temps davant el televisor encès quan vaig veure anunciada pel divendres que ve, la pel·lícula d’en Polanski: El Pianista. Com sempre passa amb aquestes coses que té el bon cinema, va ser recordar-me del film i posar-se’m la pell de gallina. Un cop passat com un llamp l’anunci, i de nou immers en l’aclaparament hipnòtic de les ones herzianes, em va venir al cap una curta crítica que vaig escriure al seu dia (març 2003) sobre la pel·lícula. Doncs, bé, aprofitant l’avinentesa he decidit penjar-la aquí. Com que parlar de bon cinema sempre ve de gust, deixo el meu parer aquí exposat, no és ben bé una crítica complerta, és més aviat un escrit a mode de desfogament personal que vaig deixar perdut al disc dur, però que potser fa pensar a algú; deixem-ho aquí.

EL PIANISTA (The pianist, 2002), de Roman Polanski

Ja fa uns mesos que vaig veure aquesta pel·lícula i el fet que escrigui sobre ella m’ha vingut, més que per vocació crítica, per necessitat moral. Aclarint, tot aquest temps que fa des que vaig veure el film, he llegit crítiques sobre la pel·lícula que, malauradament per als nostres temps, no aclaraven pas per què “El Pianista” es destaca com una bona pel·lícula. I dic això perquè crec que la funció de la crítica és aquesta, i no altra, la d’examinar i jutjar, per bé o per mal, i inevitablement sempre subjectivament –sinó malament anem–, ja que fer una altra cosa és vanagloriar-se.

Per parlar de la pel·lícula, m’agradaria centrar-me en la seqüència arxiconeguda, quan Szpillman (el pianista) toca sota la custòdia de l’oficial Nazi. Aquesta és la part de la pel·lícula que cap crítica s’ha deixat, i que a mi també em va agradar molt, però que enlloc he trobat analitzada amb el suficient interès que crec que té –tot pot ser que m’hagi llegit les pitjors crítiques-. Roman Polanski és un director rodat, amb suficients bones obres com perquè ens deixem captivar superficialment pel que només són, si aïllem l’escena, dos homes i un piano. No hi ha gaire cosa més de principal, excepte la música, que, per molt bonica que sembli a primer cop d’orella, aquesta no té la clau del film per si mateixa. Jo no tinc gaire cultura musical, (com sí m’agradaria destacar dels personatges dins el film, tant un com l’altre; no per ser un d’ells nazi, ha de ser dolent i prou...) i tot i això em commoc quan veig la seqüència. Per què serà? Tindré propensió a la condescendència massiva de l’espectador inculte? No. Em vaig emocionar, sí, però, ho sabria explicar?

M’agradaria tornar a la paraula que he nombrat un parell de vegades: seqüència. La pel·lícula –com totes les pel·lícules- es va formant en la suma de seqüències, una darrere l’altra. Polanski suma l’argument dramàtic de la vida d’Szpillman des de l’esclat de la guerra fins al final, i a més, comença i acaba igual. Totes les pel·lícules tenen un punt clímax, i el de la nostra, és aquest: el pianista al piano. Després d’això la pel·lícula minva, i l’espectador té temps per reflexionar el que li queda de “peli”, per relaxar-se d’una bona estona d’haver estat en tensió; no sense algun que altre susto per fer pair. La pel·lícula no torna a brotar, perquè ja no li cal, Roman ja ha signat el final. Tan aviat?..., sí. La pel·lícula està basada en l’obra autobiogràfica del personatge, així doncs, Polanski, aquell director tan bo, només s’ha parat a plantejar una obra ja mig feta? Només per la senzilla i bona intenció de voler plantejar un argument que li toca de prop per religió i família? La meva resposta és un no, o si es vol, un no del tot. Polanski parla de l’home, de la humanitat, d’allò pel que l’home viu, i viu del que fa, en aquest cas, tocar música. Szpillman toca el piano perquè creu que és la seva última voluntat, i toca amb tota la seva ànima. Amb una molt bona interpretació de l’actor, que m’agradaria recalcar, el senyor Roman, ens guia pels intríngulis més despiadats de la història de la humanitat, per despullar l’individu fins a l’extrem animal, i així, mostrar-nos el do diferencial de l’home: la capacitat de crear. I ho fa de tal manera que inconscientment ens n’adonem. Parlar de com ho fa, seria ja comentar pla per pla, però això ho deixarem per a un altre dia.