Aprofitant l’avinentesa...

“Per què tots volem ser artistes? No faig més que conèixer gent de la meva edat que escriuen, que fan teatre, que canten, que roden pel·lícules, que pinten, que componen. Busquen la bellesa o la veritat? Tan sols és un pretext. El que volen és la celebritat. Volem ser cèlebres perquè volem ser estimats. Volem ser estimats perquè estem ferits. Volem tenir un sentit. Servir d’alguna cosa. Dir alguna cosa. Deixar petja. No morir mai. Compensar l’absència de significació. Volem deixar de ser absurds. Fer fills ja no ens resulta suficient. Volem ser més interessants que el veí. I ell també vol sortir a la tele. És la gran novetat: el nostre veí també vol ser més interessant que nosaltres. Tothom enveja a tothom des que l’art ha esdevingut completament narcicista.”


Com era allò de, no és tant saber trobar el moment com aprofitar-lo... Bé, no em deu sonar gaire. El cas és que mentre navegava he trobat un text a la mida de les meves elucubracions. Posar-se a pensar una manera d’explicar quelcom és cansat, s’ha de pensar molt, i aquesta és la feina de l’escriptor. Tanmateix, quan un raona a partir d’una obra ja feta, mig camí ja resta fet i pensar s’ha de pensar, amb igual cansament, però amb el camí obert. Amb aquestes, m’agradaria intentar aportar una mica de llum natural al que podríem dir que és la rutina de pensament dels nostres dies, una mena de pessimisme materialista que cal abordar. Així, retallant el text del tal Frédéric Beigbeder que Suntory Time posa a l’abast, agafo bisturí.

Abans de res, dir que no conec aquest autor, zero absolut, no n’he llegit res fins avui, però l’intríngulis on vull anar a parar no té res a veure amb ell, (encara que sempre hi ha danys col·laterals) sinó més aviat a la falsa visió que intenta emanar el fragment; així doncs, aparco la seva obra d’entrada.

Per fer-nos una idea i partir així per bon camí, cal dir que aquest reflex que es vol donar de la realitat s’acota dins un marc generacional concret, el d’aquells que se senten amb la necessitat forçosa d’haver de mirar cap el futur, més o menys la joventut d’avui; que no és el mateix que dir els adolescents d’avui. I afegeixo també que tanmateix la franja d’anys que comprèn es projecta molt ampla. Però deixem-ho, no ens emboliquem.

D’una manera del tot cabussada dins un marc narcisista, el senyor Beigbeder teoritza des d’una perspectiva a l’ordre del dia, però oxidada. Ningú no dubta que hem començat aquest nou mil·lenni amb el rellotge al coll, és a dir, estressats. El problema de tota manca temps és que acabem patint les conseqüències directes que provoca no parar-se a pensar; acabem posant-nos els mitjons desaparellats, ens oblidem de carregar el mòbil, ens deixem les claus, i com en el cas que ens ocupa perdem l’oremus.

Parafrasejant el text en resposta, diré que per voler ser artista cal primer o no voler-ho i acabar així sent-ho (en el cas que ho arribem a ser), o tenir una clara idea de per què ho volem ser. No és suficient fer una pel·lícula, escriure un llibre, pintar un quadre, etc, per ser artista, i de primeres un es pot anomenar artesà pel seu treball, però l’art senyores i senyors, és quelcom més que fer retòrica; us sona aquell comentari arrogant i típic que diu aquell pare de família mentre es mira un quadre: i això és art?, si fins i tot el meu nano pinta millor! Doncs sí, cal fer un esforç per entendre l’art, i no, no és pas senzill. A la vida venen donades moltes coses, entre elles un estatus i una cultura, però és esforçant-se quan un comença a copsar-ne una petita idea; vingui d’on vingui.

El que continua, la cueta final, és un batibull a mode de cançoneta sil·logística que es para en el moment que el lector frissa per descobrir per què estem ferits, i de cop i volta, des d’una retòrica passada per aigua ens congela dins un axioma lògic: "volem tenir un sentit","servir d’alguna cosa". A més, afegeix altre cop aigualits els tòpics "deixar petja", i "no voler morir", arrebossant-ho tot amb dues frases que no se les empassa ni ell: “compensar l’absència de significació”, i “volem deixar de ser absurds”. Arribats aquí, em guardo però, els comentaris sobre l’excés d’estupefaents, me’ls estalvio per no conèixer l’obra d’aquest personatge.

La cantarella final és més propera a la mentalitat d’un nen malcriat que a la d’algú que busca respostes. No ens enganyem, aquest bon home no ha buscat en cap moment una resposta, no és ni un filòsof ni un teòric, només fa la pataleta; però bé, ja és això al que es dediquen alguns, a jugar a ser artista. Jo de petit jugava a “amigos” amb els meus germans, i a "matar" amb els meus amics, llegint aquest home, a veure si resultarà que els talibans i la fam al món també resulten un joc. Ho deixo aquí, sempre se’n pot seguir parlant.

Acabant, sense deixar de sentir-me minoritzat i principiant en aquest món bitàcola, vull deixar clar que aquesta és una crítica al text de l’autor francès i sobretot a la falsa filosofia que sembla que se’n desprèn. M’he aprofitat de les circumstàncies que han propiciat aquest text a mode de trampolí pel meu discurs, ho he cregut convenient i oportú. Respecte Suntory Time res més a dir, la seva pròpia feina desplaça qualsevol comentari que jo pugui afegir.