A propòsit del capítol anterior...

Xavi: ...vols dir que no s’ha entès?

Contra-Xavi: No ho sé..., el que no acabo d’entendre és què has volgut aconseguir amb aquesta reflexió, t’has desfogat, això sí, però no tens ni idea d’on vol anar a parar el fragment de l’autor francès aquest. Ves a saber, potser has d’interpretar-lo en clau irònica, o fins i tot potser és un fragment extret d’una conversa entre personatges, i potser resulta que van borratxos i fumats, i l’autor vol crear una trama humorística farcida de dramatúrgia pseudofilosòfica, ves a saber.

Xavi: Potser sí, però a mi no m’ho sembla, la narració és clara, la intenció que arrossega en el moment en que s’ha publicat a la Catosfera també, té tota la pinta d’una reivindicació de principis, nihilista si m’estires pels cabells, però això no és del que volia parlar. Respecto qualsevol manera de fer, cadascú que faci com es vegi amb cor, jo només volia parlar sobre l’atmosfera emboirada que arrosseguem, és a dir, intentar incentivar la crítica envers les filosofies de pacotilla que corren davant els nostres nassos i que sembla que no sabem qüestionar. Sentim dir pel carrer o la tele quatre rampoines, o llegim un parell de frases ambigües amb cadència intel·lectual i ens pixem als bratlis o les calces. Entenc que anem molt atabalats, i fins i tot tendim a creure que hi ha qui se n’ocupa d’aquestes coses, hi ha filòsofs, especialistes en Güitxiflú; ja ho he dit al post que ens descuidem de carregar el mòbil. Però tu!, és la nostra vida, la de cadascú, no es pot anar per la vida fent ulls clucs davant pixatinters de tres al cuarto; no fotem!

Contra-Xavi: no sé, no sé, el cas és que sí, tu dius la teva opinió, però no acabes justificant del tot per què l’escrit fa basarda. Jo estic amb tu, però, i si té raó el col·lega francès i en el fons tots volem ser cèlebres? Ja ho pronosticava aquell filòsof retardat que va sortir a la tele fa poc.

Xavi: No tiu, això no va així, no comencem a dubtar davant una manera de pensar de masses. Saps igual que jo que les majories dispersen qualsevol idea, tan sigui interessant i inestimable com ximple i vanaglòria. Aquesta mena de pessimisme materialista no és una manera de pensar, ni una mena de filosofia puntera, no, és més aviat una conseqüència deguda a l’hàbit de deixar de pensar en excés; és a dir, un no voler arribar a més, un ja m’està bé però no em toquis els ous.

Anti-Xavi: Vamos Johnson!, no em vinguis de profeta del poble rollo plató-post-modernníssim. No em diràs ara que el món és una merda i la cosa està fatal, no ens passem.

Xavi: La cosa està com està, va fent; el cas és que vulguem fer-la rutllar millor. O una de dos, o et plantes i t’arrauleixes fent-te palles mentals i creient-te el rei del mambo, o fas alguna cosa; cadascú escull, ambdues postures són vàlides perquè no és una qüestió de valors. Cap a quina tendeixes?

Contra-Xavi: ...umm, més val que sàpigues on vols anar a parar...

Xavi: Tu tranquil, sigues pacient, tot comporta el seu temps. A més..., tinc un pla.