A/A d'Anonymous

Tot i que no sóc del parer de donar crèdit a aquells qui no saben ordenar el seu pensament i volen ser suficientment respectuosos, hi ha encara una cosa al meu judici pitjor: fer-ho anònimament. Malgrat això, em veig amb la responsabilitat de fer una excepció amb el meu comentarista número 1, i lector patent del meu post, en/na Anonymous.

Cadascú recorre el seu camí a la vida, en la qual va ensopegant i superant tots els obstacles que s’hi troba, no hi ha més remei; n’hi ha de fàcils i de dificultosos, de lleus i de greus. Aquest últim és el més senzill de recordar, a major gravamen, major record se’ns queda. Fer-nos una idea qualitativa del mal que ens provoca un suposat cas d’agreujament però, serà cosa difícil i personalíssima, i vindrà donat per l'elasticitat moral amb que es resolgui l’agreujat. Bé, anem al gra, no he escrit abans per raó de feina i haig de dir que espero mostrar-me més absent en un parell de mesos vista (estudiar és el que té). El cas és que per molt anònim que un es mostri en aquests casos el que ho pateix, si no és retardat mental, sap qui li està escrivint, o si més no, a raó de què. Sent aquest el cas però, no faré cap comentari al respecte, deixo la reflexió per l’afectant que sap de bon tros que més val superar l’obstacle i aprendre’n, que la vida és ben llarga i se n’ha d’aprendre molt, i només deixar la porta oberta per la meva banda a fi de mostrar-me fidel al meu convenciment sobre la concòrdia.

Fins ara, Xavi.