Sobre Cinema... 2

Després d’uns dies sense dir res..., fent diumenge he trobat un altre escrit sobre cinema del maig del 2003 que m’agradaria publicar. Passats els dies dels festivals de cine de temporada, l’altre dia vaig anar a veure Match Point de Woody Allen, i cal dir que va ser una alegria; vaig sortir content del cine, cosa que passa molt de tant en tant. Però bé, ja parlarem del Sr. Allen un altre dia. L’escrit que presento parla de David Mamet, però més que això, és un discurs sobre cine que us presento per si a algú li sembla interessant, per tenir-lo guardat sense profit, prefereixo deixar-lo exposat a crítica. Fins ara.

EL ÚLTIMO GOLPE (HEIST), de David Mamet

Ahir vaig veure l’últim cop fílmic d’aquest director, i vaig sortir havent gaudit, cosa que em succeeix poques vegades en els nostres dies. Com sempre que m’entusiasmo, portat pel defecte vocacional, em vaig posar a llegir les crítiques corresponents per tal de comparar els diferents criteris. El resultat ha estat en blanc i negre. Per una part elogis i per l’altra desaprovació. Mamet arriba als nostres cines amb un film delitablement frenètic, de tall clàssic i senzillament virtuós. Aquest cop el director ens presenta les seves habilitats dins un marc de thriller equilibradament mesurat, on el bon espectador pot endinsar-se sense patir manca de respecte i deixar-se endur amb confiança, per gaudir d’allò que en diem pròpiament cinema. “El último golpe” és un bon exemple de com fer cinema de debò sense haver de donar-se-les de transcendental, ni haver de rebentar cinc-cents cotxes per mantenir l’atenció de l’espectador. El nostre director se’ns presenta mil·limètric aconseguint la invisibilitat. El joc veritat-mentida de la pel·lícula va guiant l’espectador cap a la recerca del bon professional. Amb diàlegs precisos, Mamet estalvia lletra per mostrar el més possible en imatges.

Joe Moore (Gene Hackman) és un professional del robatori amb un passat incert, d’antecedents militars i tan dur que les ovelles el conten a ell a l’hora d’anar a dormir. Bergman (Danny DeVito), és el contacte d’en Moore per cobrar la mercaderia robada, i en comptes de ser lladre, ell és un estafador, o sigui, un lladre amb males arts. Aquí tenim dos bàndols, el dels lladres professionals i el dels lladres corruptes, i una pregunta: què diferencia el professional del corrupte? ...la confiança. Bobby Blane (Delroy Lindo) i Pinky Pincus (Ricky Jay) són els companys d’un equip de professionals que confien els uns amb els altres, que han madurat junts a força de treball, rigor i honestedat. Jimmy (Sam Rockwell) és el nebot inexpert format al costat corrupte, que peca d’adolescent sentint-se massa capaç, en un món que encara li va gran. Fran Moore (Rebecca Pidgeon) és la víctima, és el professional que acaba cedint cap al cantó fàcil per falta de maduresa, per por; amb la conseqüent pèrdua de confiança i afavoriment de la corrupció. Mamet fa un film sobre l’home digne, incapaç de sentiments baixos, que s’esforça per fer el millor possible la seva feina i així sentir-se noble. Cal destacar el final de Pinky Pincus, que dóna la seva vida pel que creu, salvant la vida del que anomena les noves generacions, que se’ns presenta en la petita neboda. En definitiva, qui no s’esforça no en treu fruit. El director ens recorda que ens hem d’esforçar per fer el millor possible la nostra feina, perquè sinó el mèrit desapareix. Com ho fa?

M’agradaria cridar l’atenció sobre l’atrezzo, aquells objectes que juguen un paper dins l’acció amb més o menys importància com poden ser pistoles, cafès, joies, etc. Ara bé, quan un objecte pren rellevància sobre els altres i es repeteix constantment, com qui no vol la cosa, poden passar dues coses: o que no tingui importància, cosa que representaria una manca de rigor del director, o que sí que la tingui, fet que significaria que el director vol dir alguna cosa amb això. Quan un director puntualitza el seu film així tenim el que es diu un leiv motiv, i Mamet ens guia visualment estalviant-se diàlegs amb el seus objectes, fent cinema; el que diem que són imatges en moviment. Del fumar s’han dit coses, però d’entre moltes, que calma els nervis. La pel·lícula parla de “cigarrillus”, tant, que arrenca aquesta amb l’encesa d’un cigarro, per part de Fran Moore (Rebecca Pidgeon), la qual acabarà traint al grup. Tres cigarros m’agradaria destacar al film, un per cada personatge que no és capaç d’aguantar la pressió. El cigarro més gran és el ”puro” que es fuma Bergman (Danny DeVito) quan creu que pot enganyar a Joe Moore (Gene Hackman) quan aquest va a cobrar per les joies del primer assalt.

Bergman fuma, intenta sortir-se amb la seva enganyant en Joe, però està nerviós, no es pot contenir i Mamet li fa fumar un bon cigar per plasmar de què va la pel·lícula. El film va d’estar a l’alçada del que un es proposa, si un està segur del que fa no li caldrà fumar. Joe s’ensuma la traïció i decideix no continuar amb el pla. A partir d’ara Bergman no tornarà a fumar perquè sap que Joe és un professional, molt allunyat del que ell és (que és un estafador) i intentarà calmar els seus nervis menjant galetetes (no sé dir si dolces o salades), però que no serviran de res, perquè no hi ha prou amb voler ser un professional, s’ho ha de guanyar un, treballant. El film segueix i Jimmy ha entrat dins el grup. A la sequència del cotxe patrulla, Bobby i Pinky li diuen que no fumi; Mamet continua recalcant. Més tard, en Jimmy, havent estabornit en Joe, creu haver-lo enganyat, i es posa una cigarreta a la boca quan escapen amb la grua, però l’enganyat ha estat ell, ja que dins el cotxe no hi ha el que ell s’espera. El director ens diu: si fumes estàs perdut. Tant guia la pel·lícula el tema del fumar, que en el moment en què Bergman posa entre l’espasa i la paret a Joe, aquest li pregunta si pot fumar una última cigarreta (sona molt típic, però no!), i què li respon Bergman que es mor d’enveja pel respecte que te cap en Joe? Li respon (a la versió original): tu no fumes!!!! (i semblava que Mamet se les donava de llest!) L’últim cigarro se’l fuma Fran tancant la pel·lícula, quan creu que finalment ha escollit el millor camí havent mirat només per ella, robant la furgoneta equivocada.

Aquest i d’altres elements doten de vida els personatges d’una pel·lícula ben feta, i és tot el conjunt el que condiciona que un film sigui bo o dolent. M’agradaria remarcar la seqüència, cap al final, dels dos amics acomiadant-se, que saben que no es tornaran a veure, i que tot i així segueixen rigorosament hieràtics el pla que encara ha d’acabar, acomiadant-se sense fer-ho. Estic segur que en d’altres condicions s’haurien fet una bona abraçada. Mamet va marcant les pautes amb una bona batuta de director, i després d’uns 109 minuts, ens regala el somriure d’un Gene Hackman impecable, que fins i tot ens talla fent una fossa en negre final.

Per acabar aquesta petita crítica, que de segur es podria ampliar més i més, voldria entusiasmar l’espectador perquè gaudeixi el cinema com el que és: el treball d’algú cap a algú altre. El treball d’un director per mostrar quelcom a l’espectador, amb respecte i sinceritat fent la feina el millor possible. No ens tornem capritxosos demanant que facin les pel·lícules al nostre gust, perquè això és tota una utopia. Valorem el que ens ofereixen i distingim humilment el bon ofici del dolent, intentant pugnar per un cinema cada cop millor. Si algú no havia reparat en el que he explicat, el convido a buscar “cigarrillus” en comptes de parar-se, com fan alguns, a buscar pífies (errors de continuïtat); estic segur que un se sentirà més joiós fent-ho i gaudirà d’aquest gran art que és el cinema.