Conversa de cafè (1)

- El dissabte vaig tornar a veure “La soga” (Rope - 1948) i m’hi vaig enganxar.

-A sí? Doncs no sé si l’he vista. És aquella que està filmada tota d’una tirada?

-Sí, bé..., no ben bé. Pel que vaig contar hi havia dos talls, és a dir, dos canvis de pla. Sense comptar els emmascaraments de càmera per canviar de rodet, de xassís de pel·lícula, que en vaig comptar un mínim de tres.

-Què vols dir? D’aquells que un actor tapa la càmera amb el cos en un instant però sembla que no ha passat res.

-Això mateix. I res, que em vaig passar una estona en tensió del més pur Hitchcock. Bé, no del tot en tensió però. La van fer a TV3 al migdia i van tallar el film dos o tres cops. Una bona tocada d’ous.

-Dos cops no són res, a d’altres cadenes en fan més i més llargs.

-Tan fa la llargada d’anuncis, ni que sigui una sola tongada ja trenca l’atmosfera de suspens. Hitchcock va filmar la pel·lícula així, no per donar-se-les de fashion-director, no! Sinó perquè volia experimentar un flux continu de tensió i intriga. Durant uns vuitanta minuts, és una pel·lícula curteta, va desfilant una trama partint de la base de la formulació del crim perfecte; que ja li agrada a Hitchcock això. I la tensió se’ns mostra en un continu fílmic on l’espectador també resta convidat a la trama. L’argument és molt senzill. Dos amics universitaris, que en alguna crítica he llegit que arrosseguen un deix homosexual, parides de mal observador o d’observador miop, enceten un sopar estrangulant un dels convidats i introduint-lo dins el bagul del saló. Ansiosament, decideixen sopar al saló, sobre el bagul, enduts per l’ànima narcisista d’aquell qui es vol equiparar a Déu.

-Ah! És veritat, ja m’enrecordo, és aquella que surt el James Stewart.

-Sí, oh, super James Stewart.

-Que es passen tota la pel·lícula al saló i ell acaba esbrinant l’assassinat... Però, com s’acabava?

-Bé, durant la pel·lícula volten pel saló i la saleta, però sí, bàsicament resten al saló que és on està el mort del qual no val distanciar-se perquè la tensió resta en l’atenció pel bagul i la seva possible descoberta. El cas és que s’acaba el film quan Rupert, el Sr. Stewart, que és el professor de filosofia dels dos nois perpetradors del crim, dispara per la finestra un cop s’ha fet amb l’arma dels malalts mentals. Cridant l’atenció de la gent del carrer i per extensió a la policia que acabarà arribant al lloc del crim; que queda retratada amb el so de les sirenes.

-No me’n recordo...

-Doncs bé, el final és de puto amo! Perquè resulta que mata dos ocells d’un tret. Per una banda desfoga la tensió de l’espectador que arrossega el fil argumental, el què passarà! D’aquí que em queixi dels anuncis. I per l’altra, aquest ja un matís de personatge, és el professor que es desfoga o crida mitjançant la metàfora dels trets de la pistola. I no ho entenguis com una pedanteria de cinèfil. Hitchcock ha passat a la història del cinema perquè va ser prou hàbil com per fer pel·lícules per a tothom. El suspens argumental funciona en les seves pel·lícules i també hi ha espai per qui sap gaudir del l’art fílmic. Resulta que Rupert és el mestre d’universitat dels dos perpetradors i se n’adona al final que si ha succeït l’assassinat és en part per culpa seva. Els tres trets que fa per la finestra són: per una banda, el final argumental, per l’altra els justos per no quedar-se sense bales amb un revòlver de sis trets; abans ja hi ha hagut un tret en la disputa per l’arma, per tant li’n queden dues bales, una per cada estudiant. I finalment, el crit de culpa d’aquell qui, encegat pel fals optimisme envers el sentit comú, se n’adona massa tard.

-Què vols dir?

-El film va sobre moltes coses. L’excusa és el voler perpetrar el crim perfecte per part de dos estudiants ingenus que, en tant que joves, resten encegats per la visió elàstica de la joventut. Pel tot és possible i nosaltres podem fer el que sigui. El trauma del mestre apareix en el moment en què s’adona que el sarcasme i la ironia de les seves teories són projectades pels joves estudiants com a veritats en ferm. Hi ha un moment en el sopar de claredat excepcional, on teoritzen sobre l’ésser superior i l’inferior, de qui pot matar, qui no, a qui es pot matar, qui té dret a ajusticiar, i a la conversa surt Hitler, ni més ni menys. Estem parlant de l’any 1948, la guerra està fresca. Doncs bé, al sopar hi ha convidat el pare de la víctima, i és aquest la clau del que vinc dient. Aquest, aclaparat per la conversa, no pot suportar la ironia del mestre perquè l’entén i la veu des del seu punt de vista d’home madur que no està per bromes, i s’acaba enfadant amb els joves intel·lectuals, bàsicament amb el cabecilla. I és després d’aquesta conversa que el director del film fa un canvi de pla, trenca la continuïtat del pla seqüència! Què cabró!

-I per què ho fa?

-Ho fa per remarcar que el mestre Rupert sospita! És el segon canvi de pla i últim al film. El primer el fa al principi de la pel·lícula quan sentim el crit de la víctima i literalment entrem en escena; el canvi de pla és per entrar al saló. El segon canvi de pla, a diferència del primer, és imperceptible per qui veu el cine com si fos la televisió. Hitchcock fa un primer pla del Sr. Stewart amb cara gens riallera i ens diu: eps! Aquí hi ha marro!... Puto amo, ja t’ho dic.

-Ostres, doncs ja et dic que no me n’hauria adonat, no sé veure les pel·lícules així.

-No és això, ara mateix estic fent una anàlisi per jutjar la destresa del mestre panxut, al cap i a la fi no està fet perquè ningú vegi les pel·lícules amb lupa, però sí que doten el film de la temperatura idònia. Això és tenir mà de mestre, el demés són vanaglòries. Però bé, m’he enrotllat massa i ja faig tard...

-Ets un mamonàs! Em deixes amb l’agonia! Demà continuem parlant...

-Ok, però per fer-ho més interessant hauries de tornar-la a veure. És en color, no tens excusa. I et diré que em sembla que és la seva primera en color. Però bé, demà xerrem.

-Puta mare..., demà et duc una llista de pelis per comentar.