Conversa de sobretaula (2)

<<<

-Doncs no m’ha agradat el llibre. Sincerament, crec que l’autor l’ha escrit sense esma. Com empès pel tarannà rutinari d’un intel·lectual que ha de publicar per força. Per mantenir un nom en una societat que viu d’avui per demà. És a dir, que bàsicament el llibre emana una flaire d’anquilosament, de manca de passió. Com dic, està escrit per algú que ja creu que ve de tornada de tot, com assegut a l’estrat màxim del panorama intel·lectual.

-Sí...? Doncs jo el vaig trobar prou coherent.

-Ja, però un escrit no viu sols de coherència. Només faltaria que no en tingués, llavors sí que no podríem dir-lo escrit o llibre, o obra, sinó fanfàrria.

-Em sembla que et prens el fet massa personalment, és només un llibre.

-Sí, un llibre que ha estat presentat al públic com una obra mestra.

-Bé, però ja saps com són els mitjans de comunicació, tot són interessos.

-Clar, interessos. Tan és així que resulta que al final no et pots creure res ni ningú. I de fet, ara mateix m’estic queixant d’això mateix. Perquè resulta que aquest bon home , al cap i a la fi, sortosament o no, ha acabat publicant un llibre cap al públic, i hi té tot el dret del món. El que em fot al capdavall és que tan fa la qualitat d’una obra publicada el cas és que vengui.

-Sí, però ja és això, no pots esperar que els editors no vetllin pel seu benefici, és una utopia. La qualitat la jutjarà el poble, el lector; i el temps ja dirà. És com les bones pel·lícules, acaben quedant les bones, de la resta no se’n recorda ningú.

-Potser tens raó, però, precisament la pregunta és quines són les obres bones? Quan de temps cal per a que pugin a la superfície? No, no ha de ser així. Cal que es jutgi ara, honradament i en pro del nivell òptim intel·lectual. No vull llegir una bona obra d’avui d’aquí a cinquanta anys. Vull viure-ho ara, en viu i en vida de l’autor. Vull viure-ho alhora.

-Umm, vols un altre cafè? O quelcom per prendre? Ara mateix voldria allargar el temps, m’entusiasmo quan et poses passional.

-No te’n riguis... Prendré un altre cafè. Cambrer!

-No me’n ric... El cas és que el panorama del nostre temps és prou estressat com per haver-nos de prendre amb més calma aquestes coses. No se m’acut resposta al que planteges, només dir-te que si resulta que tant t’afecta no hi ha més solució que fer-hi front. Escriu tu una crítica, i sigues prou hàbil com per donar-li la volta. No dic que t’entestis a difamar aquest pobre home, sinó que amb art i mestria intentis desmuntar la pila de afalagament que arrossega la seva darrera obra. Però clar, no és pas feina fàcil. No val desprestigiar ningú, perquè primer de tot tu no ets ningú, o si més no, tens menys lectors. Cal que ofereixis una nova i millor manera de veure-ho.

-Potser sí...

-Potser sí, però és massa cansat, el sistema és massa hermètic, oi?

-Tu ho has dit.

-Sí, però qui diu que ha de durar sempre? També saps reconèixer bones figures en aquest àmbit de depravació intel·lectual, oi? I qui diu que les coses canvien d’avui per demà? Encara tens una vida per davant...

-Ja, ja, i fins i tot serà que és el cafè que em posa dels nervis, ja en porto cinc avui; i aquest sis.

-Bé, podem deixar-ho estar i ara sortint del restaurant, que per cert molt bo tot..., i ens fem un porret a fora per calmar l’atmosfera.

-Sí, quines coses. Som nosaltres qui muntem aquest món de nervis, estrès i bogeria i, a més, per fer-ho tot més massoca ens prohibim les drogues.

-Potser sí, però també resulta que nosaltres mateixos ens entestem a obeir les normes fil per randa, d’aquí les patologies mentals.

-Ostres tu, t’estàs destapant. Saps, l’altre dia vaig quedar amb el Manel.

-Qui?

-Sí, el Xusco, el redactor de la columna de la revista aquella de...

-Hòstia, és veritat, quins collons. Fa molt que no l’he vist. Bé, la veritat és que no vaig parlar mai amb ell, això era cosa teva perquè jo no... I què, què tal?

-Sí, ja pots comptar, la meva vida resta envoltada de subnormals amb diners, tot capullos és clar. Vam quedar, ara no recordo el lloc, per sopar. I més que el lloc, va ser que no acabo de comprendre, com sabent que és un tipus repel·lent, vaig quedar amb ell de totes formes. Bé, sí suposo que... és igual. Me’l vaig trobar pel carrer i no tenint res a fer vam acabar sopant per allí; estàvem per Pedralbes. Res, que vaig acabar parlant-li dels meus perjudicis amb la societat d’avui i em vaig equivocar. Em vaig sincerar amb algú que només s’escoltava a si mateix i vaig acabar cabrejant-me amb mi mateix.

-Què vols dir?

-Doncs que em va agafar un rampell i vaig marxar del restaurant.

-No fotis! El mestre filòsof comportant-se com un tipus informal? El vas deixar assegut a mig sopar?

-Érem als cafès, i no hi vaig pensar. Ara me’n penedeixo d’haver fet el paperet, però d’altra banda crec que vaig actuar humilment, és a dir, que no vaig fingir.

-Bé, mil punts per tu. Estàs irreconeixible. Has acabat oi? Anem a fora i en seguim parlant, tant neguit al cos és dolent per la salut.

-Sí, els narcòtics m’ajudaran... Vols dir que no...

-Apa Joan, cap a fora, ja escriuràs demà el teu diari.