Conversa de sobretaula (1)

-Però, tu ets filòsof!. Cal que tinguis una visió del món que ens envolta...

-Un moment. Jo sóc mestre de filosofia.

-Sí, però vas estudiar per filòsof no?

-Bé, aquí hi ha un malentès. Vaig estudiar filosofia, sí, i em vaig doctorar sí, però treballo de mestre que no és ben bé el mateix.

-Però has publicat llibres. I aquests són sobre filosofia pel que he pogut llegir.

-Umm, doncs ara mateix no sé ben bé que respondre’t. Són un intent. Són sobre filosofia però només sobre filosofia. És dir que parteixen d’aquí però que en essència no ho són de filosofia.

-Què vols dir amb que són un intent? A veure, ets filòsof o no?

-No.

-Com que no? No em fotis tu ara, que sóc el primer en anar vanagloriant-me de què et conec. De què vam estudiar junts a l’institut, que si les fàrres i les converses i les noies... No riguis, que ho dic seriosament. M’inflo quan parlo de tu als companys del gremi.

-No ric, somric. El cas és que m’afalaga el que dius, però, no puc afirmar-te amb rotunditat que sóc filòsof. El tema és, si més no, dificultós. Ja t’ho he explicat, jo no plantejo un sistema, cap manera nova de veure el món. No descobreixo res.

-Em sembla que aquest vi t’ha fet pujar la modèstia. Jo, com a periodista i com a lector et puc dir que els dos o tres llibres teus són fabulosos. Desprenen una atmosfera de delicadesa envers el panorama de la filosofia molt interessant, que crec que tothom hauria de saber llegir i d’assabentar-se’n.

-Dos o tres llibres? Quants n’has llegit?... Cap, potser?

-Ei, ei, ei... la feina és la feina, no n’he acabat cap, però un o dos els he encetat. I de totes maneres, per poc que n’hagi llegit et conec i sé que ets molt bo.

-Uf tiu, a tu si que t’ha pujat el vi, en vols una mica més?

-Et noto a la defensiva tot el sopar. No entenc com és que després de passar-te mitja vida llegint un munt de llibres de pensadors, no et sents orgullós i afirmes, com d’altres companys teus de professió, que ets un filòsof. Entenc que et mostris modest davant el públic, però davant meu... Mira, personalment visc una vida estressada escrivint aquí i allà, publicant aquí i allà, i no tinc cap complex en assentir amb un sí segur de mi mateix quan em fan la pregunta a mi. O..., entenent la teva actitud assenyadament cal que negui el que sóc?

-No, és clar que no. I sí, potser n’estic fent un gra massa, però el cas és que el panorama intel·lectual sobre filosofia avui dia està estancat. I acaba tenint més l’aire de mostrar-se com un sistema professional, més que no pas mostrar-se com el que realment cal que sigui: recerca de veritat i descoberta de realitat. I és dins d’aquesta atmosfera mecanitzada en la que jo mateix m’incloc. Els meus llibres, honestament, mirats dos o tres anys ençà que vaig publicar-los, resten desfasats i sense motiu que no sigui el purament informatiu, o com li diuen ara per fer-ho més tou: d’investigació. I no resten desfasats perquè a hores d’ara nous pensadors han remuntat noves fites, que seria l’ideal, sinó perquè la mateixa obra es publicà ja falsificada. No hi ha recerca de veritat en els meus llibres, hi ha com a molt, la visió d’un entès en història de filosofia però no la d’un filòsof.

-Ara sí que m’estic perdent pel camp. T’estàs confessant en crisi? No fotis que estàs depressiu. Pensava que tot t’anava millor d’ençà que et va deixar la María.

-Ara sí que ric! No comencis amb els teus sermons de psicologia superficial, o com els vulguis dir. Només estic sincerant-me, i no puc fer-ho sense advertir-te de què estic preocupat pel panorama intel·lectual d’avui.

-Doncs ara no ho pillo. Preocupat per què? Perquè el món és com és? Deixa’t d’històries, ens ha tocat viure al segle XXI i intel·lectualment és com és. O sigui, va tirant. Jo faig el que puc, i tu també, no podem fer-hi més. Ja vindran temps millors.

-Estàs segur que no podem fer-hi més?

-I tant, no t’amarguis. Què hi podem fer? El món és com és, i ja està.

-No. T’ho he preguntat en serio, estic convençut que cal esforçar-se més. El món no és com és, és com vulguem que sigui. És a dir, que serà en la mesura en què ens aferrissem a fer-lo millor.

-Buf!, ja comencem...

-Ei tu!, no em fiquis la banya, que si comencem així saps que acabem a hòsties.

-Val, val, no t’encabronis. Ja sé que et preocupen aquests temes.

-No, no ho saps prou. Només els toques per compliment o per intel·lectualisme barat. Sempre ho has fet. I jo, que et conec, va i a sobre em confio, i accepto de venir a sopar amb tu en aquest restaurant de pijos remoguts.

-De què vas tiu, no t’ho prenguis així. No et pensaràs que...

-No em penso res, llevat que sóc un gilipolles. Apa, aquí tens, foto el camp. Continua escrivint articles per gent que va fent. Que viu al món per pansir-se.

-Però... Què cony fas? No em deixaràs així? Que no m’he acabat el cafè!... Hòstia puta tu, a sobre que li faig lloances del seus llibres... Cambrer! Un wisky.