Panorama del nou any

Encaixat davant l’ordinador i del full virtual en blanc, se’m projecta la inevitable posada en escena del nou any. Dintre de tot, tan sols el fet d’escriure la data ens fa tombar el pensament des d’un estrat més amunt, des d’un on amb mirada recelosa contemplem la tirada d’anys que duem arrossegant. I llavors és quan apareix de nou, més o menys encesa, la curiositat; al girar acte reflex la mirada cap a l’altre cantó, cap al futur: què hem de fer ara?

Qui més qui menys es pregunta aquests dies què pot esperar fer durant el nou any. N'hi ha qui ja ho té tot calculadíssim, d’altres responen que tant fa, ja veurem... Però, tot i aquest panorama d’ordre i/o despreocupació, sorprèn una barbaritat enxampar ambdós individus desconfiant, calendari en mà, de la veritat de l’estesa de dies festius i ponts. Però bé, n’hi ha de tot en aquest món, sóc optimista. Tot i això, n’hi ha dies més animats per escriure.

Sorprenentment és inevitable viure aquests dies com l’encetament d’una nova vida, d’un nou panorama on dibuixar de fresc. Ens trobem a aquells qui vam veure la setmana passada i ens hi atansem amb un “Bon any!”. I cal a dir que sembla una frase gastada i sense màgia, fins que et sents dir-la a la veïna desconeguda amb qui no et saludes mai. Són dies estranys i fugissers, emperò passats uns dies, tot torna a la “normalitat”. Té quelcom de decisiu, de full en blanc, de reset. Després d’unes jornades d’excessos, o si més no, d’extraordinàriament festives, tornar al dia a dia suposa haver de tornar-se a centrar. I què vull dir amb això de centrar-nos és qüestió que deixo per discutir.

No és cap novetat adonar-se que per aquests dies el món circumdant, més que amable i encoratjador és mostra amenaçant i irritant. Val a dir que hi ha edats i edats, i al panorama que faig referència no hi entren bàsicament els infants ni les excepcions. Després del raïm, les calces roges, les escopinyes o les olives pels supersticiosos, i les trucades abusives de telèfon, la màquina hipnòtico-socialitzadora comença a rutllar. La televisió, la ràdio, les revistes i els diaris, és a dir, els mitjans de comunicació, surten amb bones noves: gòlum, gòlum... preciositat meva...

Sí, aquests dies són dies opacs, on, ben disposat el cromatisme de costums, aquell qui es para a mirar humilment amb mirada reflexiva percep el pes d’una societat de masses angoixosament homogènia, i atrapada en el costum massa habitual del deixar-nos fer.

Centrar-nos és parar-se a sospesar, a meditar, ni que sigui una estoneta, i avorrir-nos. És una cosa efímera i escorredissa que per un moment ens arracona en un silenci mut que ens diu: qui sóc jo?, i sense encara perdre l’eco de la primera pregunta, ens rebota l’altra: què serà de mi? I tot d’una, com si no passés res, continuem recercant allò tant immediat que havíem de fer, més que res, per apaivagar l’eco que encara ressona dins nostre, de regust agredolç a la llunyania, però àcid i corrosiu quan no estàs acostumat a sentir-lo de prop.

Bé, no puc més que desitjar un bon any al lector, i ja de pas, força voluntat de superació.