Conversa de cafè (3)

<<<

-Per on podríem començar senyor entrevistador?

-Doncs, al meu parer, hauríem de trobar un punt de partida prou ferm on recolzar el teu judici de valors. El lector cal que se senti segur amb el que llegeix, d’altra banda estarà més per desxifrar el que es diu i no pas el que es vol dir.

-Bé, molt interessant...

-A veure, què és el primer que cal tenir en compte a l’hora de parar atenció a un film?

-Umm, disculpi’m, deixi’m encetar-me una cigarreta...

-Si comencem així, no arribarem enlloc.

-Tens raó. Espera, faré els meus exercicis de respiració, ja saps que em costa concentrar-me. Si no vinc aclaparat d’ànima, si no m’empeny quelcom irrefrenable des del meu interior... A més, és massa d’hora.

-Són tres quarts de set de la tarda, estem fent el cafè del vespre. Apa, ja t’has encès el cigarro.

-Val. El primer que cal tenir en compte a l’hora d’expectar un film és el mateix que quan llegim un llibre, escoltem música, gaudim d’un quadre, etc. A l’hora d’acostar-nos a una obra “artística” cal tenir present que ens disposem a rebre el treball d’algú cap a nosaltres. Potser en el cas del cinema la visió del treball de l’autor és una mica més heterogènia, vull dir més borrosa, ja que a diferència de la resta de disciplines el producte d’aquesta pràctica és confeccionat en equip. Però bé, tan és, parlar d’aquest aspecte és ara sortir-nos del nostre plantejament. El cas és que l’autor d’un film és el director, aquell nom que ve precedit pel directed by, dirigido por, reggia, réalisateur, etc. Aquell personatge de qui tothom depèn en un rodatge però que ningú no sap quina feina específica té. Perquè..., què fa el director d’un film?

-Dirigeix...

-Mil punts! I en què consisteix això de dirigir?

-Doncs, en controlar tot el que intervé en la confecció d’un film.

-Bé, no ens posarem a resumir la feina pràctica del director, bàsicament perquè a la història del cinema hi ha hagut mil i una forma de dirigir els films depenent del tarannà de cadascun. Hi ha hagut qui s’ha limitat a restar assegut a la cadira amb una caixa de wisky i comunicar-se amb altaveu, i n’hi ha hagut que no paraven de donar ordres i fins i tot explicar-li a l’il·luminador com calia fer la seva feina. I em refereixo a directors de renom. Però bé, cadascú té la seva manera, el cas és que sigui com sigui el director o directora, se sobreentén que no faig distinció, la feina d’aquest és decidir què cal plasmar al fotograma, i hagi estat volent-ho o no, el que finalment hi queda imprès és la seva firma.

-Un moment, no corris...

-Ah, ara no et queixis, compra’t una gravadora... Continuo. I què és el que queda imprès? Val, el director ha filmat un munt de minuts, i sovint el metratge es justifica mitjançant un argument, però: és només això el que diferencia un director d’un altre? I per extensió a un autor d’un altre, ja estiguem parlant d’un escriptor, un pintor o un músic?

-On vols anar a parar?

-Doncs que un film no és tan sols un argument, això és tan sols la superfície, l’excusa. El trampolí per parlar d’alguna altra cosa, d’allò que no es veu però sí se sent i que anomenem el punt de vista o perspectiva de la realitat.

-Eps! Quieto parao! Segur que això que fumes és legal?

-No siguis subnormal, l’excusa pot ser un argument o un motiu qualsevol generalment lineal i en progressió, però al cap i a la fi, un embolcall que mantingui en ferm la visió que en un moment donat un autor fa. Només cal fer-se la pregunta cada cop que veiem un film: què és el que l’autor vol dir? Però d’això en saps més tu que jo, i ja et tocarà parlar ja...

-Bé..., no em facis cas, continua.

-Fa un moment he dit que una pel·lícula és el treball d’algú cap a algú altre, sí?

-Sí.

-Doncs ara hem de fer una parada, un incís. En termes generals els films els diferenciem bàsicament en dos categories, els d’autor i els comercials. Els primers ens els prenem més seriosament que els segons, per dir-ho d’alguna manera. Els films comercials es consideren com aquells els quals han estat produïts per a la seva consumició, al mateix nivell que les crispetes i les xocolatines. I els films d’autor són els considerats per gaudir-los intensament i llegint-ne fins i tot els títols de crèdit, fins que surt el número d’expedient del film i el càsting dels dobladors.

-Val, això ho sap tothom, on vols arribar?

-Vull arribar a dir que res de res! Merda confitada, això són tòpics de mal perdedor, costums i usos de qui va al cinema per inèrcia. En la meva opinió tot film parteix d’un mateix punt zero, i cal que sigui jutjat com el patinatge artístic, partint de la màxima puntuació. En la mesura que anem consumint metratge ja ens adonarem de si la pel·lícula funciona o no, de si paga la pena seguir-la veient o més val començar a metrallar els espectadors per redimir-los d’un mal tràngol.

-Sí, però hi ha gustos i gustos, potser més que un salvador et converteixes en un assassí.

-A veure, no perdem l’oremus, matisem mots i paraules. Un film comercial no és aquell que està fet per l’espectador forofo de pelis xungues, no! Un film comercial és aquell que dóna diners! Si no dóna diners, ja pot ser una obra mediocre feta de qualsevol manera per a ser oferida en massa a l’espectador que no serà un film comercial, serà en tot cas un fracàs.

-I això és ampliable a tot gènere artístic, oi?

-Me vas siguiendo amigo... tu eres bueno tio... Així doncs, no paga la pena parlar negativament de les pel·lícules comercials perquè en tot cas ens estarem equivocant. Perquè un bon film pot ser comercial sense cap dubte. Un exemple fou Hitchcock, de qui parlàvem l’altre dia. Que per cert, vas veure Topaz?

-Sí, bé, a mitjes...

-Déu meu senyor! Quin film d’espies, m’emociono amb Mr. Hitch, és un hacha. No té desperdici...

-Bé, però no ens desviem...

-Fem una parada, ja seguirem parlant. T’haig de dir una que vaig veure; una altra de puto amo.

-Digues.

-Doncs bé, situem-nos. Estem cap al final de la peli, tenim Philippe Noiret i Michel Piccoli sols en escena com a Henri Jarre i Jacques Granville respectivament. Qui hagi vist la peli sap on som. Per dir-ho en poques paraules ells dos són els espies dobles, aquells qui passen informació als soviètics. Vamos, els dolents de la peli. Doncs vull recalcar ràpidament el joc de suspens que Hitchcock planteja a l’espectador com si proposés un joc. A la seqüència s’hi barregen moltes coses i no em veig amb cor de reflexionar-hi a fons ràpidament, però el cas és que Jarre (Noiret) es troba amb Granville (Piccoli) per demanar-li que han de fer ara que el prota els ha descobert, o quasi descobert. L’espectador s’espera que el malo malísimo jefe Piccoli se’l carregui per netejar el panorama, i Hitchcock que ho sap de totes totes, li fa oferir-li a Jarre un conyac! Només dir que l’espectador es passa la seqüència esperant sense dir res que a la copa hi hagi verí, i n’hi ha?

-És veritat, no n’hi ha, el cas és que Piccoli està nerviós perquè d’un moment a un altre arribarà la Sra. Devereaux que és la seva amant i té pressa perquè Jarre marxi.

-És clar! Com es carregaria l’espia a casa seva? Hitch deixa del tot clar que Piccoli no és un espia tonto, però tot i això... Puto amo, juga a fer-nos patir, i el millor de tot és que no enganya! Qualsevol altre director de can pixa ocultaria alguna cosa per fer-nos patir però quan hi ha mà de mestre... Com per exemple la peli del Bruce Willis aquella...

-El Sexto sentido...

-Sí, putu trunyu de director manipulador. El susto te’l fa, però firma un film decebedor.

-Què t’anava a dir... Continuem el proper dia?

-Val. Per cert, quina fan el dissabte que ve...? Bé, no ho sé ara, però tres coses que potser ja explicarem. Fixa’t quan fa picats de càmera, quan hi ha flors en pla, i si juga amb les transparències, ja saps, quan el fons del pla està filmat, i intenta jutjar per què cony resulta que ho fa? Perquè ja et dic jo que amb un director com Mister Hitch res no resta gratuït.