Diane Arbus

Dissabte passat, davant l’avinentesa d’excepcional tranquil·litat que aquests dies de setmana santa ens ofereix la gran ciutat, vaig aprofitar per a fer aquelles coses que normalment no faig, com per exemple: anar a veure una exposició. Estirat per la relativa curiositat que al dia d’avui sento per les retrospectives que es fan d’alguns autors, vaig decidir acostar-me al Caixa Fòrum per guaitar quin muntatge s’oferia del treball de Diane Arbus. La fotografia, com a tècnica artística que durant molts anys ha passat inadvertida i més o menys desmerescuda, avui se’ns ofereix de tant en tant com una activitat d’exquisit mèrit. Activitat d’artesania amb evocació artística alguns cops com d’altres de capritxosament gratuïta, la fotografia, com tota art, no pot desvincular-se del seu autor. És a dir, si no hi ha autor no hi ha foto. O per dir-ho en d’altres paraules, una foto sense autor és mera imatge revelada. Essent així, crec que l’exposició en qüestió oferia una mostra massa senzilla com per copsar el treball de l’autora, però que al cap i a la fi, oferia un petit tros de pastís per aquells que se’n volguessin fer una petita idea de per on anaven els trets.

Tot i això, si m’he parat a escriure aquest post és perquè m’agradaria compartir amb el lector, una d’aquelles experiències amb què de vegades un es troba immers quan es passeja per les sales d’exposició. Potser, aquells qui gaudeixin de més temps pels entrellats del panorama intel·lectual del nostre temps no els hi semblarà gaire extraordinari, però a mi se’m va posar l’ànima d’una temperatura semblant al de la fotografia que us mostro en aquest post.

Resulta, entrant en qüestió, que en un determinat moment del passeig retrospectiu, em vaig trobar davant un dels panells biogràfics de l’autora on explicava, que en un moment donat (no recordo l’any) Diane Arbus decidí d’emmarcar les seves fotografies aprofitant el marge d’obturació del negatiu com a marc per a les seves fotografies. Aquest gest curiós que dotava la fotografia d’un determinat caire distanciat de l’acostumada visió del retrat, va ser l’incident inductor del que vull explicar. Les fotografies a partir de llavors es mostraven com a retalls de contactes ampliats, és a dir, que quedaven envoltades d’un marc negre amb algun que altre número de sèrie de la pel·lícula, i de vegades amb la marca d’alguna perforació del film. Doncs bé, esperant que el lector es faci una idea prossegueixo. M’estava jo llegint els discursos biogràfics que a dures penes explicaven aquesta decisió d’estil per part de l’autora, quan de cop i volta, em vaig trobar acompanyat per una parella d’amics que comentaven la mateixa jugada. Inevitablement la meva lectura es fusionà alhora amb el diàleg que arrossegaven aquells dos individus. I és aquí on succeí. La meva lectura quedà truncada en el moment en què un dels dos amics li digué a l’altre: Sabes... me encanta el negro de estos marcos... no me creerás pero ese negro me excita! Déu meu senyor de la resurrecció! Aquell individu no estava fent conya, s’ho estava prenent seriosament! Em vaig quedar com el nen de la foto, i malauradament no tenia la granada! Vaig decidir fer unes passes enrere per fer un gran angular de la situació i observar aquella parella que continuava la seva conversa d’erudits, i em vaig allunyar. No estaven parlant del posat d’un personatge, o de la disposició formal d’una foto, ni tan sols de l’autora, estaven parlant del negre del marc. Bé, de fet, si hem de ser objectius no estaven parlant de fotografies, més aviat estaven lligant o establint lligams. I sobre això no hi tinc res a dir, cadascú s’ho munta com bonament s’hi troba, però val a dir que si hagués volgut escriure una anècdota semblant no se m’hauria passat tal aberració pel cap.

Apa, ja està dit, que cadascú n’extregui la seva reflexió. Personalment haig de confessar que envaeix un estat de malenconia irritant quan em trobo amb aquestes situacions, i no en faria gaire cas si fos que tan sovint con això em trobés algú comentant quelcom d’interessant per variar. Però bé, potser un altre dia pagaria la pena parlar sobre les actituds de l’espectador d’exposicions; ara mateix prefereixo estar per altres coses.