Sobre la crítica, ara sí.

Repassant l’últim intent d’escriure sobre la crítica, si voleu, sobre l’essència de la crítica, he optat per aportar un apunt que encara que curtet crec que dóna per pensar.

Al meu parer, ja sigui degut a la meva manera de ser o pel moment en què em sento viure, crec que la Catosfera peca massa sovint del que batejaria com a ciberprovincialisme. Que més o menys, transportat a l’espai virtual de les bitàcoles, seria allò que Pla deia: “...l’esperit provincià és el que substitueix el coneixement de la seva personalitat i del seu grup per una personalitat diferent i per uns mites estranys”. On aquest esperit acaba presentant-se com tot el contrari a allò que Pijoan no es cansava de professar: “L’important, el que és més urgent és fer país. El català parla massa i de vegades tinc la impressió que escriu massa, però no fa res. Fa el seu treball particular, personal, però potser encara no s’ha fet prou càrrec que la cosa primera, essencial, urgent, és fer el país [...] Cal fer tot el país, remoure i transformar el material humà, aprofitar totes les intel·ligències. Es farà algun dia? Jo no ho sé pas. De vegades no ho veig gaire clar. Com que és l’única revolució autèntica, hi funcionarà sempre en contra el pes mort del país.”

Doncs bé, dit això, empès per l’ànim de voler fer front a la mancança que és segell d’aquest territori, m’agradaria dir la meva sobre el tema:

Quan s’estableix un tarannà dogmàtic subreptíciament confós com a crítica sobre quelcom, com davant una crítica literària, és on apareix aquella actitud que podem anomenar dogmaticísme, on allò que compta no és la cerca de veritat com a fet constructiu de la realitat viscuda, sinó el joc licitat fruit d’una ment ingènua i esgotada. És llavors quan el món es constreny i pateix el risc de convertir-se en una subhasta. D’altra banda, quan el que ens interessa criticar es veu descobert i clarificat per unes raons justificades, i de manera indispensable ofereixen una nova perspectiva de noves vies d’investigació, és on l’afer es converteix, ara sí, en crítica.

Que ningú es confongui doncs, crítica no és el mateix que opinió o dogma, crítica és enlluernament i això ho té de comú amb la filosofia, que no és pas retòrica sinó descoberta. I això val tant per la crítica literària, com per l’artística, com per la política..., en definitiva, per tot allò que fem amb sentit crític. No val etiquetar un text com a crítica si no ho és. Per començar a voler fer les coses bé cal primer aprendre a anomenar-les pel seu nom.

Fins ara,