dijous, d’agost 17, 2006

El Manantial (1949)

Quiere aislarse del resto del mundo. No cabe la originalidad en la arquitectura, no se puede mejorar el estilo de lo histórico, solo se puede imitarlo. Hemos intentado enseñarle los estilos históricos aceptados y usted se niega a aprender, no acepta las opiniones de los demás, insiste en hacer proyectos que no se parecen en nada a lo ya conocido, lo siento, pero debo expulsarle de la universidad. Es mi deber como decano decirle que ¡jamás será usted arquitecto!

Així comença aquest magnífic film del senyor King Vidor...

No puedes esperar sobrevivir si no aprendes a transigir. Mírame a mí, dentro de pocos años llegaré a la cima de la profesión de arquitecto, porque voy a darle al pueblo lo que quiere, tu no llegarás a ninguna parte...

I així continua... Aquests són els dos primers diàlegs del film, dos seqüències diferents amb la mateixa intenció per part dels personatges antagonistes: intentar empal·lidir la projecció d’un home del que brolla el desig indefectible de viure la seva pròpia vida; d’aquí el nom del títol. L’argument es recolza en el context de la professió d’arquitecte, i és aquest el motiu bàsic que segueix l’estructura formal del film. Estem a l’any 1949, i senyores i senyors, el cinema és quelcom diferent al que avui dia restem acostumats. No cal dir que aquest és un gran film, basta amb oferir-nos a expectar-lo per aclaparar-nos de la mà del Rei Vidor.

Tal i com apunto, el film tracta sobre les vicissituds de l’esperit de l’home virtuós, de l’home que no es doblega davant les inclemències i pors dels demés, i s’estructura magníficament dins el motiu arquitectònic metaforitzant sobre la construcció de la pròpia biografia, sobre l’edificació de la vida del protagonista. És aquest un film que es projecta des del director cap a l’espectador, que ens ofereix, amb ma àgil, un argument no exempt de complicació i del que l’espectador frueix amb emoció al llarg de la trama argumental, patint per la providència del protagonista, però que al mateix temps, empàticament, pateix per extensió en la seva pròpia carn.

Ara mateix ja comença a fer masses dies que vaig tornar a veure el film, i capficat encara per l’emoció m’agradaria escriure’n alguna cosa al respecte. El cas és que intoxicats a dia d’avui amb el cinema que es projecta, o millor dit, que ens projecten amb l’excusa malsana de “voler oferir al públic el que vol”, em sembla una bona idea suggerir aquesta pel·lícula per fer contrapès. Tot i no ser aquest un film contemporani que poder oferir com a contrapartida al subproducte actual, sí que és una alternativa per qui en un moment donat vulgui gaudir del cinema; qui diu que les pel·lícules només s’han de veure un sol cop? Es podrà dir de les males pel·lícules, en tot cas.

Doncs bé, què és el que m’empeny a voler descobrir aquest film? Potser, valorant-ho des del punt de vista qualitatiu pagaria la pena entusiasmar-se per la manera pròpia que el director té de fer rutllar el film, fixant-nos en l’estructura formal que fa fluir l’acció. Però no és el cas que vulgui parlar-ne, més aviat m’agradaria incidir en el perquè del film, en el què transmet o vol transmetre, en la intenció que es revela, que d’altra banda és una cosa cabdal però que avui dia es tendeix a oblidar. Tant m’ho sembla que amb prou feines sé per on començar.

El Manantial és una pel·lícula que es presenta constantment amb perseverança i criteri a voler mostrar, com ja he dit, el tarannà de l’home virtuós. I cal a dir que se’n surt magníficament. El senyor Vidor s’estalvia diàlegs per mostrar en imatges una amalgama d’impressions vitals que l’espectador rep de bon grat, sense por, i paulatinament, a fi de sentir-se immers en l’acció. El suspens de l’argument no resideix en l’assoliment d’una fita fictícia o novel·lesca, sinó en la resolució moral que se’n deriva de l’entrellat. D’aquí que l’argument es resolgui a l’estrada davant un jurat. Ja no és tant l’assoliment de la victòria davant els antagonistes, i aquesta dualitat és senyal de bon afer, sinó que cal cercar el judici veritable que redimeixi el protagonista i ompli de sentit tot allò pel que ha lluitat. I què és allò pel que ha lluitat? Per la noia? Pel reconeixement? Per la venjança? No! Ha lluitat per viure la seva vida a la seva manera, i ha caigut, com hem pogut veure, una pila de cops, i ben avall! Però el nostre protagonista s’ha tornat a aixecar, un cop darrera l’altre, i no ho ha fet per orgull o honor, sinó perquè si no vivia a la seva manera és desvivia!

Fa un moment comentava que l’espectador per extensió s’endinsa en el film patint-lo en la pròpia pell, i certament la pel·lícula ho aconsegueix, més aviat et força a fer-ho. Podríem dir que t’hi condiciona, més que res perquè és la seva missió. El film deixa patent l’habilitat del director, que sap què és el que vol mostrar i s’aplica a fer-ho. Qui no hi prengui atenció li costarà entendre la seva resolució, perquè no hi ha plans que hi sobrin, cada seqüència demana la següent a fi de crear el to necessari per continuar, formant de mica en mica el temple òptim sense entrebancs. Tot i així, cal a dir que no hi faltaran detractors al que dic, i hi haurà qui dirà que el film no s’acaba d’entendre, que el final és una panafarnàlia utòpica, i fins i tot en podríem treure’n raons, però aquestes seran conseqüents en la mesura que ens haguem fet ressò sobre què és el cinema. Perquè tot i que de vegades ens trobem davant la situació d’haver d’escollir entre el llibre o la pel·lícula, no és pas aquest un plantejament que pagui la pena fer. Perquè una cosa són els llibres i una altra de ben diferent les pel·lícules. Mentre que amb els uns ens queda un raonament, en les altres ens queda una impressió, una impressió visual. Un film és constitutivament visió. Un llibre també es llegeix amb la vista, és obvi, però es copsa intel·lectivament en la mesura que ens l’imaginem, i molt important, a la nostra manera. El cinema es veu amb els ulls, s’expecta rebent les notes per impressió visual, no val imaginar el que no hi ha, caldrà en tot cas prendre consciència del que es mostra. I què és el que se’ns mostra serà l’específic del cinema, no pas de l’argument, aquest, en última instància el podrem comparar amb la trama d’un llibre, i paral·lelament ambdós coincidiran en tant que ficció, però mai en tant que art.

Allò que ens resta després de veure una pel·lícula és una impressió, una cara, un moviment, una ganyota, tot emoció vital. Aquell ímpetu del protagonista prenent una decisió, l’angoixa de sentir la tragèdia en un moment donat, tota una amalgama d’efectes colpidors en la pròpia pell. Si la feina resta ben feta fruirà en nosaltres la joia del cinema, en cas contrari, el més segur serà que la frustració se’ns farà palesa.

Un cop aquí, el millor serà suggerir el film al lector i desitjar-li, si més no, que passi una bona estona. No puc però, acabar sense destacar un parell d’escenes que em van captivar, per citar quelcom que no sigui el magnífic final totalment cinematogràfic. Així doncs, no crec que a ningú se li passi l’escena de l’enamorament, amb aquell joc de picat i contrapicat, i l’escurçament dels plans cada cop més a prop de l’interior dels personatges. Potser sí a algú se li escaparà la mirada rabiosa d’un magnífic Gary Cooper quan, adonant-se massa tard que va bescanviar el rellotge per manca de diners, no pot evitar d’escoltar el comentari per part del seu company d’universitat dient-li: necessites diners? I no tan sols això: qui no s’admirarà més d'un cop pel personatge del multimilionari?

Apa gent, fins ara.

8 Comments:

At dimarts, 26 de setembre, 2006, Anonymous Benzer said...

Caram noi/a, està quasi ben escrit! Ja són rars de trobar, els blogs informatius
a la vegada que exercici literari.

 
At dimarts, 26 de setembre, 2006, Blogger Mlavix said...

La veritat és que passa més o menys el mateix amb els bons comentaris. Ara mateix no acabo d'estar segur de fins on vol anar a parar el teu, però me'l prendré com un incentiu optimista.

Salut!

 
At dimecres, 01 de novembre, 2006, Anonymous Anònim said...

Hola Mlavix,

no he tingut el gust, ni plaer de veure el film ni tampoc conec el "rei" Vigor. Tinc poc a aportar i opinar pel que fa al film.

El que si puc dir respecte els comentaris que dius son varis.

Pel que fa a la comparativa dels films d'avui en dia amb els de fa anys, la veritat és que no tenen res a veure, hi ha i hi havia de tot, però en general les diferencies que veig és que el cine, directors, productors fan cine pels tontos. M'explico, el cine d'avui explica les coses clares, no tenen un transfons, són sencilles perque la gent les entengui i no surti del cine emprenyada perquè no ha entés la pelicula de torn, ha tngut un final molt extrany i no m'ha agradat, etece etece.
La gent va al cine per no trancar-se el cap, pensant, vol acció, entreteniment, passar l'estona,...

Haig de reconeixer que he vist poc cine antic, però el que he vist m'ha agradat, original, m'ha deixat amb bon regust de boca i amb bones sensacions.

Pel que fa al tema del film i que ben bé comentaves mlavix, de que cadascú a de viure la seva propia vida és una cosa que s'hauria de profunditzar una mica més, o si més no especificar una mica més

Que vols dir amb això? Em surgeixen unes quantes preguntes al respecte.

Viure la propia vida és ser tu mateix? Demostrar-ho amb els teus actes?
Viure la propia vida es fer el que vols, el que desitges en aquell moment en concordancia amb la teva manera de pensar?
Viure la propia vida és viure per aconseguir al cap dels anys viure de la manera que voldries? Es a dir, sembrar ara per tenir una bona collita al cap dels mesos, anys o lustres?

 
At dijous, 02 de novembre, 2006, Blogger Mlavix said...

Tot i que el post es recolza en la pel·lícula, cal a dir que sí que arrossega una intenció clara pel tarannà de l'home i la vida; en aquest aspecte et felicito pel teu comentari. Respecte a les teves preguntes, em sembla que tu mateix t'has respost. Què és la vida sinó un fil argumental que cal projectar i assumir? Allò que anomenem "vida" constitueix el total d'afers que executem fins a la mort. La mort no és més que el final de la vida. La intenció d'aquest post és la d'intentar mostrar el tarannà de l'home virtuós, d'aquell qui s'exigeix viure la pròpia vida a la seva manera, ja no només perquè ho vulgui sinó perquè no pot evitar veure-ho d'una altra manera, perquè si no és així, tal i com dic al text, s'acaba desvivint; al cap i a la fi acaba patint per viure a contracorrent al que ell concep o es projecta com a vida. Dit això trobo que el film ho mostra magníficament. Si no l'has vist encara prova de fer-ho. En tot cas, estaré encantat de conversar amb tu sobre el tema, ja sigui aquí o encetant un nou post. També dir-te que si és el cas que vols continuar xerrant sobre el tema mira de signar el comentari.

Fins ara.

 
At dijous, 02 de novembre, 2006, Blogger The Fox said...

DOncs si que m'agradaria seguir conversant amb tu i molt més sovint, ja sigui per escrits, per conversa telefónica o en persona ara que vindràs a viure a Mataró. Potser investigant sabràs qui soc. Potser serà facil o potser serà dificil, però pot ser un joc divertit.

Per altra banda, seguiré mirant el teu blog. igual que el de shink. I intentaré, encara que serà molt dificil fer escrits en el meu blog.
Sí, he estat pensant de fer un blog personal (diari personal), perque així algun dia algú, i aquest algú, m'agradaria que fos algu que m'estimes (pot ser els meus fills, amics,...), i tingués curiositat de coneixem, tal com sóc, coneixer el que penso, les meves sensacions respecte a qualsevol cosa i respecte a les vivencies que vaig tenint amb ells.

Ara que seré pare per segon cop, vaig donant-me conta del valor de la familia, dels fills i del paper que ha d'asumir un pare i seves responsabilitats. És una ratllada, fins i tot penso quan els nens ja vagin a la universitat.

Bé, potser he volgut dir masses coses alhora, en poques paraules i sense desenvolupar-ho. Espero tenir temps per explicar-me amb més detall les coses que he volgut expressar.

Bé, amic Jou, ens veiem aviat.

 
At divendres, 03 de novembre, 2006, Blogger Mlavix said...

Ai...Déu meu Foxy, Foxy, Foxy... (zorrilla, zorrilla, zorrilla...)

Més val que xerrem entre nosaltres o que obrim un nou blog perquè ja em veig omplint pàgines i pàgines de xerrades interminables... Tot i això, ja miraré d'escriure algun post del que poguem enraonar, sempre podem trobar algú que s'animi a dur la contrària; que al cap i a la fi, és el més emocionant, tot i que en la majoria de blogs triumfi l'afalag engaxifós i la beateria barata... Però això ja són altres històries...

Apa, fins ara.

PD: Suposo que t'has adonat de que no ha estat gaire difícil saber qui eres, no...? Cada paraula escrita és un rastre my friend...

 
At diumenge, 05 de novembre, 2006, Blogger The Fox said...

Accepto la invitació de parlar i debatre sobre qualsevol tema, ja siguin de política (tornarem a viure la casa de barrets del tripartit vs Espanya), el preu de la vivenda (tema amb malicia), els valors socials,... i els s'en acudeixin.

I, perdona que et contradigui, no crec que estarem dacord en tots els temes.

Salut i bona vida!!!

PDT: T'ho he posat massa facil, però potser hi ha hagut uns intants d'emoció mentre anaves pensant qui era... o ho has descobert a l'instant jejejejeje

 
At dilluns, 18 de desembre, 2006, Blogger china said...

china-info.blogspot.com

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home