Casino Royale (2006)

Desprès d’una bona temporada lluny del full en blanc per aquelles coses de la vida, m’he bolcat damunt el teclat perquè començava a ser un temps excessiu; més aviat, començava a prendre tot un caire massa tèrbol, com de desídia, calia tornar a escriure, perquè lluny de ser un mer afer de l’home, escriure és quasi la seva essència, bé, el mecanisme de la seva descoberta. Quan manquen les paraules la realitat es dilueix, els fets es difuminen, i allò que anomenem humanitat es comença a deformar. Però bé, en tot cas, deixem la poesia per un altre moment. Aquest cap de setmana vaig veure el darrer film de l’agent secret 007, i cal a dir que em va entusiasmar. Suposo que necessitava un pretext per posar-me a escriure, doncs bé, ja el tenim aquí.

Parlar sobre pel·lícules és una tasca que tothom més o menys fa al dia d’avui. Qui no parla del temps, el gran tema per antonomàsia de la comunicació fàctica, ho fa en algun que altre moment sobre cinema, o potser caldria dir-li sobre pelis. I aquí s’hi barregen de tots colors, és a dir, n’hi ha gustos i gustos, i opinions i sobresalts. No entraré en el tema perquè podríem estendre’ns-hi molt, tot i que un dia d’aquest caldrà fer-ho. El cas és que normalment els perjudicis de moda acaben desfigurant sense voler allò que potser, ben mirat, no havia de ser tant dolent. I aquí volia arribar, trobo que aquest darrer film sobre James Bond, o millor dit, sobre el gènere fílmic de l’agent 007 (que ningú no s’espanti, James Bond 007 el podem catalogar com a gènere cinematogràfic), ha donat la volta de nou a la visió que fins ara portàvem arrossegant. Actor nou, perspectiva nova, ritme nou, i tramat argumental més ric és el que ens aporta la nova visió del 007. Per qui no s’hagi arriscat a veure-la encara, jugueu-vos-la, no us decebrà.

Val a dir que la pel·lícula és sobre Bond, James Bond, i això ja li dóna el seu segell d’identitat, que ningú no busqui Hamlets ni Mort a Venècia. El que cal preguntar-nos quan veiem qualsevol film és si quan acaba ha aconseguit el que es proposava, si això ho assoleix ja tenim un film complert, sinó, és quan comencem a recordar-nos de la mare del director i de l’estalvi que n’hauríem tret si haguéssim fet quelcom d’alternatiu. Dit això, crec que aquest film aconsegueix el seu propòsit i, a més, desbanca les anteriors pel·lícules del gènere. I aquí haig de confessar que no n’he vist ni la meitat, i si algú creu que hi ha hagut una altra de millor li agrairé que m’ho faci saber.

El nou 007 comença des de zero, com el principi d’una nova saga, és la seva primera missió, i el seu desenllaç deixa oberta la porta per noves entregues. Ara bé, el neguit se’ns presenta quan ens preguntem si la propera missió estarà a l’alçada d’aquesta, i si no la farà malbé amb el següent film. Perquè al meu parer Casino Royale s’aguanta prou bé, però la trama que guia el film ja no es podrà tornar a repetir.

El personatge de Bond que interpreta Daniel Craig continua essent un tipus de poques paraules i molta embranzida, que potser, acostumats a la cara de bon posat de Pierce Brosnan, perd en els moments de seducció però això mateix, veient com rutlla el film i que se n’espera, li fa guanyar en realisme. Pensem que estem parlant d’un agent 00 Britànic, i què hi ha de més interessant que descobrir-lo en acció? Com tot gènere, hi ha certes peculiaritats que el defineixen, ja sigui l’acció desmesurada, com els trets característics dels seus personatges, i com a gènere el pas del temps el fa evolucionar; tant sigui per bé com per mal, no juga ara fer judici de valors, l’evolució no implica perfecció. Doncs bé, en aquesta nova entrega l’entramat detestivesc i el suspens psicològic dels personatges es mostra més resolt que en les altres, i tanmateix ho fa sense ocultar-li a l’espectador com s’ho manega el personatge. Això ja són mil punts, el pitjor dels anteriors films era la gratuïtat dels fets, que acabaven per avorrir l’espectador d’explosions i filigranes atzaroses durant més de dues hores. Amb el nou 007 la flipada es manté correcte i dins els marges més o menys probables de la física, i això s’agraeix. Alhora però, la nova entrega ens subsumeix en l’aspecte psicològic de la trama en qüestió, on el què farà i el com s’ho farà arrosseguen l’espectador, sense ocultismes, en l’acció que poc a poc el film vol generar. La pel·lícula comença amb un Bond per encetar, i acaba amb un Bond..., James Bond, al peu del canó. La trama argumental del film és el de menys, la qüestió resa en gaudir d’aquesta transició, el final del film ho deixa ben patent.

Ara tocaria descobrir punts interessants sobre el que dic, sinó merda confitada. I diré que la persecució a Madagascar em va emocionar, i no em refereixo a que vaig plorar, sinó que vaig frissar d’emoció. El desenllaç de les peripècies entre el 007 i el saltinbanqui de la cara desfigurada és digne de l’agent secret; qui s’escaparia de l’acorralament a l’ambaixada sinó ell? L’espectador distret diria que era d’esperar, i potser no va del tot errat, però tot i així funciona. L’espectador es queda amb un pam de nas tot i haver vist la tanca i els bidons, però la persecució ja porta massa temps gestant-se, és força llarga. La nova versió que comentem però, el nou rentat de cara, ens fa dubtar mentre la visionem: ...d’altra banda no hauria estat estrany que enxampessin l’agent, ho han estat fent a tots els films anteriors, però no pot ser, és la seva primera missió i els militars tenen ganes de sang, no fan pinta de voler hostatges... Boom, el nostre agent està fet un hacha, i l’espectador se n’alegra, no toca parar l’acció. Dit i fet, dosis justes en el moment just, i sense perdre el punt refinat. Dóna la sensació de que el personatge d’en 007 comença a madurar, d’aquí que la pel·lícula arrossegui una mena de neguit per la possible següent.

El nostre protagonista va seguint pistes, i les seves intuïcions no s’escapen a l’espectador atent, que seduït pel ritme ràpid de l’acció no es cansa i gaudeix d’un film emocionant sense desenganys. Potser la predisposició de saber els marges de a què ens podem atenir quan ens disposem a expectar una pel·lícula de Jams Bond salva les distàncies davant un possible rebuig o no, però és quan topem amb allò que transcendeix les nostres expectatives que comencem altre cop a dubtar: i si no ha estat tant dolenta com ens pensàvem? Fem-ne un experiment, intentem disposar el film intentant-li arrencar l’etiqueta fumejant de gènere 007, funcionaria? No n’estic segur, però és aquesta mateixa incertesa la que encara em fa ratificar la transcendència del film davant els altres que el precedeixen.

Una altra escena que se’m m’ha quedat és la de l’entramat de la paraula ellipsis, i quasi que encara la trobo més interessant mentre la descric. La seqüència, perquè transcorre en un punt acotat de l’escena, just davant la porta de seguretat, és quan en 007 introdueix el codi per entrar a l’espai restringit de l’aeroport, després d’adonar-se de què signifiquen aquestes vuit lletres; més aviat de per a què. El significat de la paraula no m’ha quedat clar, però el cas és que no importa gaire, sinó gens. Parlar aquí de suposats extrasentits envers l’argument no juga un paper important, el meu parer és que és nul, podria haver estat una altra paraula. Cal a dir que potser amb una nova revisió del film en trauríem l’entrellat, però crec que no té rellevància. La clau de la seqüència resideix en compartir el moment i la situació de tensió amb el personatge, i el més important és fer-ho alhora. No recordo quants cops se’ns intercala el pla detall de la mà polsant els dígits, diria que només se’ns presenta un cop, el suficient per de veure marcar els números i entendre que no polsa nombres sinó lletres; en concret ellipsis. Aquest és un exemple del ritme del film, és molt ràpid però entenedor, no hi ha subtrames que interfereixin, va al gra com el tarannà del personatge principal, que s’ho va trobant a mesura que sorgeixen les incògnites, com en el pòquer. Trobo que la direcció del film és prou encertada i aconsegueix la seva fita, trobar-nos davant un film d’acció trepidant.

I encara podríem xerrar sobre d’altres aspectes com l’idil·li romàntic i l’escampall de metàfores visuals que es poden arribar a raonar, però ho deixarem aquí. Trobo que el més peculiar de la pel·lícula resta dit descobrint-lo com un film veloç que busca mantenir l’espectador en tensió durant el temps que dura. Tant és així que hi ha un moment en el film que sí queda despenjat però que l’espectador ja no hi fa cas perquè tant fa. És, posant-nos tiquis-miquis, el moment quan el dolent final aconsegueix recuperar el maletí de dins l’edifici que s’ensorra, però bé, aquí el director prefereix centrar l’atenció del públic en la trama principal que és la pèrdua de l’amor sacrificat; ja que és el que farà tornar a convertir Bond en 007. Ja he dit que la importància del film radica en això, en descobrir la identitat i palpar l’evolució del personatge principal, la resta és embolcall argumental.

Arribats aquí només comentar un toc d’estil que m’agradaria compartir amb el lector. El film comença en un blanc i negre un poc saturat, són les imatges inicials. A primera vista sembla un capritx estilístic, però no ho és, és més senzill del que sembla i té a veure amb el què he explicat. Algú sabria dir-nos el per què de l’ús del blanc i negre?

Apa, ho deixo aquí, fins ara.