dissabte, de juliol 10, 2010

La música

M’estava jo tranquil al cuarto quan se sobte em van venir les ganes d’escriure sobre la música… Diu aquella frase de la peli de “Blade Runner”: he somniat música… o amb música… no sé, el cas és que m’he posat a escoltar música a l’ordinador perquè ahir vaig trobar-me que conduïa cap a la feina en plena batalla amb el que podríem dir que fem la majoria de persones dia rere dia, és a dir, treballar; i per la radio del vehicle els locutors de l’emissora em van espetar una cançó d’infància. Per uns moments no hi vaig fer cas, però en reconèixer-la vaig copsar-me. De cop i volta vaig tornar a córrer pel càmping vestit amb el banyador, samarreta i les xancles de ralles blaves i blanques de l’època cap no sé on d’emocionant. I avui m’he recordat de nou...

M’estic escoltant música de quan era petit, gràcies a la facilitat de les meravelles de la tècnica, i se m’ha ocorregut que potser podia dir quelcom sobre aquest sentiment de..., com dir-ho, reminiscència? Vulguis que no, va ser molt reconfortant reviure per un moment difícilment contable en el temps aquella reverberació de l’ànima. La cançó quasi que va ser el de menys, però sense ella el dia hauria seguit com si res; continuant endavant. De fet, potser no ho estic enfocant bé, la música va ser el de més. Poder reviure aquest moment de cop i volta va ser un xoc amb l’inesperat, amb... bé, segur que us ho podeu imaginar, cap això vaig.

De segur que hi haurà algú que em dirà que l’estimulació sònica del nostre sentit auditiu comporta una resposta del nostre aparell nerviós, i que si és més o menys harmònica pot alleugerar-nos el nostre esperit cap a millor, però haig de dir que no em convenç en absolut una explicació de caire científic. Em cal alguna cosa més real. I és que tot i que la meva ànima vibrava exaltada amb aquells sons ordenats, el que em va fer tremolar va ser poder recordar aquell moment. Va ser, per dir-ho d’una manera més personal: un moment tope-guai! I és que em sentia bé de poder reviure aquell moment; no era la lletra, ni la melodia, eren aquelles sabatilles que patinaven i se t’escapaven dels peus si corries massa, que vaig voler retenir de cop i volta amb totes les meves forces, el que em va ocupar el temps de tornada a la realitat.

I és que la música amic lector, té aquestes coses, et fa recular en el temps. T’ajuda a recollir del teu propi memoràndum dramàtic existent tot allò que és capaç de fer ressorgir.

Quines coses té la música, i no entraré en les meravelles de la creació de la humanitat, però és que de fet no sé si pot haver existit home humà sense la gestió oportuna del ressò de l’univers. Potser sona enrevessat o excessivament poètic, potser és que la cançó que escolto en aquests moments mentre escric em fa trontollar la raó. I la veritat és que ja deu ser això el que necessito desfogar en aquest afer d’escrivà enuvolat d’acords. Feu la prova lector del que us dic és el que intento fer patent amb aquestes lletres. La música té el seu context i no serà manllevada amb símbols que se’ns farà més palesa. Si d’un cas aquestes ralles només intenten donar alguna pista que ens ajudi als dos a posar-nos d’acord en aquesta existència de somni. Recorda’t de mi, i en tot cas fes-m’ho veure, si no és que aquests acords que et venen a la memòria no et fan vibrar perquè potser en aquell moment d’abans ja l’havies escoltat.

Ding, ding, dong, què més dir..., només fruir-ne.