dimarts, de setembre 27, 2005

A/A d'Anonymous

Tot i que no sóc del parer de donar crèdit a aquells qui no saben ordenar el seu pensament i volen ser suficientment respectuosos, hi ha encara una cosa al meu judici pitjor: fer-ho anònimament. Malgrat això, em veig amb la responsabilitat de fer una excepció amb el meu comentarista número 1, i lector patent del meu post, en/na Anonymous.

Cadascú recorre el seu camí a la vida, en la qual va ensopegant i superant tots els obstacles que s’hi troba, no hi ha més remei; n’hi ha de fàcils i de dificultosos, de lleus i de greus. Aquest últim és el més senzill de recordar, a major gravamen, major record se’ns queda. Fer-nos una idea qualitativa del mal que ens provoca un suposat cas d’agreujament però, serà cosa difícil i personalíssima, i vindrà donat per l'elasticitat moral amb que es resolgui l’agreujat. Bé, anem al gra, no he escrit abans per raó de feina i haig de dir que espero mostrar-me més absent en un parell de mesos vista (estudiar és el que té). El cas és que per molt anònim que un es mostri en aquests casos el que ho pateix, si no és retardat mental, sap qui li està escrivint, o si més no, a raó de què. Sent aquest el cas però, no faré cap comentari al respecte, deixo la reflexió per l’afectant que sap de bon tros que més val superar l’obstacle i aprendre’n, que la vida és ben llarga i se n’ha d’aprendre molt, i només deixar la porta oberta per la meva banda a fi de mostrar-me fidel al meu convenciment sobre la concòrdia.

Fins ara, Xavi.

dimecres, de setembre 21, 2005

Prova tècnica

Entre una cosa i una altra, aquest post ha aparegut com si d'un assistent tècnic es tractés.

dilluns, de setembre 19, 2005

Seguint amb el que deia l’últim dia...

Xerrar sobre filosofia és difícil, escriure’n també. Remetent-me al títol del post anterior diré que aquest queda despenjat del contingut, però afegeixo que “de moment”. Responent també a la incògnita que vaig plantejar diré que en Franc el podrem anomenar arquitecte en el moment en que faci ús pròpiament del seu títol, i s’encarregui de crear quelcom; no cal que sigui una gran obra, el cas és que sigui quelcom creat per ell cap els demés; això dotarà el seu ser com a arquitecte. La qualificació lògica-històrica que en fem de la seva obra, ja serà entrar en tema de valors, cosa que ens allunyaria molt de la nostra reflexió.

Per l'altra banda, el cas d’en Franc filòsof és "lleument" més complicat si cacem el problema, sinó és molt més complicat, perquè...: què és el que el filòsof crea?

dijous, de setembre 15, 2005

La sorpresa filosòfica

La vida de cadascú es basa radicalment en això, en viure-la. Se’m dirà que està molt bé el que dic però potser caldria que exposi o aclareixi què vull dir amb això de viure la vida. I jo hi estaré d’acord amb aquesta rèplica, i ai las!, em trobaria que m’hauria d’explicar. El cas és que des del meu punt de vista i veient el panorama reflexiu del meu voltant, no sabria per on començar. Per fer-me entendre ho faré pas a pas, tranquil i sense pressa; no enllestim res parlant amb aforismes.

El fet filosòfic és una d’aquelles coses que comença a despertar la curiositat cap a l’adolescència, més ben dit, al batxillerat. És una d’aquelles coses amb que un es troba a la vida; al igual que les matemàtiques, la física, la química, els porros i la música, etc. Com tot, a cadascú li desperta la curiositat allò que més a prop li toca, sigui quin sigui el gir de la seva vida; un patirà ansietat científica com la majoria dels seus contemporanis, un altre es farà músic i acabarà drogoaddicte, i un de cada molts es farà cura. El cas que ens toca, anomenem-lo Franc, resulta que va de cap a peus a la facultat de filosofia de la capital; amb una nota de tall que t’hi cagues, si es vol. Es xucla els anys que sigui fotent-li canya a l’assumpte i fa mil viatges a Harvard; bé doncs, que assoleix el seu doctorat. No li traiem mèrits, s’ho ha treballat.

Arribats aquí, la pregunta és: és aquest home un filòsof? I llavors és quan comencen a sentir-se els pets i les cagarrines. Doncs bé, no!, no és un filòsof, és un individu doctorat en filosofia per la facultat “tal-qual” amb un expedient com una patena, però no, repeteixo, no és un filòsof. Ara és quan començo a rebre insults i amenaces de mort, estic perdut. Però bé, aprofito el temps que em queda. Resulta que faré ús del meu salv conduït senyor agent. Agafem un altre exemple, tornem al batxillerat. En Franc li han inculcat una visió més pràctica de la vida i opta per voler ser arquitecte. Doncs bé, també és un hacha però en comptes d’anar a USA es fot un doble erasmus a Berlín entusiasmat pel Mies van der Rohe; total, que torna amb el doble de volum perquè s’ha aficionat a la cervesa. Llavors, passat el temps, ens el trobem a la Diagonal buscant la Pedrera i li preguntem: ets arquitecte? Què ens respon aquest bon home? Sí o No? Parem-nos aquí, hem arribat al punt d’inflexió. El cas és que el més segur que el nostre protagonista ens ensenyarà el tros de diploma i dirà que sí que ho és, però l’encerta? El cas és que no, hem de ser dignes de judici i, indicant-li que la Pedrera és al Passeig de Gràcia, ens direm a nosaltres mateixos que aquest bon home és un llicenciat o doctorat en arquitectura superior!; i espereu que em poso l’armilla antibales que ja veig punts vermells per la paret.

Quin rotllo ens està fotent..., eps, quieto parao, la pregunta és: què és el que fa ser en Franc filòsof o arquitecte? Ni Sòcrates ni Plató no tenien títol universitari, d’arquitectes no em ve cap al cap, però ja veieu on vull anar a parar. Què és el que omple d’essència quelcom?

Eeeerrr!! Timbre, ho deixo aquí, el proper dia més que va bé per desfogar-se un. Queda pendent el tema de viure la vida, no ens oblidem.

Que ningú es prengui massa a pit les meves conyes, és la meva forma de fer-ho amè. Si algú vol parlar de pedanteria i falsa modèstia hi ha més dies que mandonguilles. Agrairé molt per la meva part si algú es digna a fer comentaris per la seva; pot ser que m’estigui equivocant, ningú no és perfecte.

divendres, de setembre 09, 2005

A propòsit del capítol anterior...

Xavi: ...vols dir que no s’ha entès?

Contra-Xavi: No ho sé..., el que no acabo d’entendre és què has volgut aconseguir amb aquesta reflexió, t’has desfogat, això sí, però no tens ni idea d’on vol anar a parar el fragment de l’autor francès aquest. Ves a saber, potser has d’interpretar-lo en clau irònica, o fins i tot potser és un fragment extret d’una conversa entre personatges, i potser resulta que van borratxos i fumats, i l’autor vol crear una trama humorística farcida de dramatúrgia pseudofilosòfica, ves a saber.

Xavi: Potser sí, però a mi no m’ho sembla, la narració és clara, la intenció que arrossega en el moment en que s’ha publicat a la Catosfera també, té tota la pinta d’una reivindicació de principis, nihilista si m’estires pels cabells, però això no és del que volia parlar. Respecto qualsevol manera de fer, cadascú que faci com es vegi amb cor, jo només volia parlar sobre l’atmosfera emboirada que arrosseguem, és a dir, intentar incentivar la crítica envers les filosofies de pacotilla que corren davant els nostres nassos i que sembla que no sabem qüestionar. Sentim dir pel carrer o la tele quatre rampoines, o llegim un parell de frases ambigües amb cadència intel·lectual i ens pixem als bratlis o les calces. Entenc que anem molt atabalats, i fins i tot tendim a creure que hi ha qui se n’ocupa d’aquestes coses, hi ha filòsofs, especialistes en Güitxiflú; ja ho he dit al post que ens descuidem de carregar el mòbil. Però tu!, és la nostra vida, la de cadascú, no es pot anar per la vida fent ulls clucs davant pixatinters de tres al cuarto; no fotem!

Contra-Xavi: no sé, no sé, el cas és que sí, tu dius la teva opinió, però no acabes justificant del tot per què l’escrit fa basarda. Jo estic amb tu, però, i si té raó el col·lega francès i en el fons tots volem ser cèlebres? Ja ho pronosticava aquell filòsof retardat que va sortir a la tele fa poc.

Xavi: No tiu, això no va així, no comencem a dubtar davant una manera de pensar de masses. Saps igual que jo que les majories dispersen qualsevol idea, tan sigui interessant i inestimable com ximple i vanaglòria. Aquesta mena de pessimisme materialista no és una manera de pensar, ni una mena de filosofia puntera, no, és més aviat una conseqüència deguda a l’hàbit de deixar de pensar en excés; és a dir, un no voler arribar a més, un ja m’està bé però no em toquis els ous.

Anti-Xavi: Vamos Johnson!, no em vinguis de profeta del poble rollo plató-post-modernníssim. No em diràs ara que el món és una merda i la cosa està fatal, no ens passem.

Xavi: La cosa està com està, va fent; el cas és que vulguem fer-la rutllar millor. O una de dos, o et plantes i t’arrauleixes fent-te palles mentals i creient-te el rei del mambo, o fas alguna cosa; cadascú escull, ambdues postures són vàlides perquè no és una qüestió de valors. Cap a quina tendeixes?

Contra-Xavi: ...umm, més val que sàpigues on vols anar a parar...

Xavi: Tu tranquil, sigues pacient, tot comporta el seu temps. A més..., tinc un pla.

Aprofitant l’avinentesa...

“Per què tots volem ser artistes? No faig més que conèixer gent de la meva edat que escriuen, que fan teatre, que canten, que roden pel·lícules, que pinten, que componen. Busquen la bellesa o la veritat? Tan sols és un pretext. El que volen és la celebritat. Volem ser cèlebres perquè volem ser estimats. Volem ser estimats perquè estem ferits. Volem tenir un sentit. Servir d’alguna cosa. Dir alguna cosa. Deixar petja. No morir mai. Compensar l’absència de significació. Volem deixar de ser absurds. Fer fills ja no ens resulta suficient. Volem ser més interessants que el veí. I ell també vol sortir a la tele. És la gran novetat: el nostre veí també vol ser més interessant que nosaltres. Tothom enveja a tothom des que l’art ha esdevingut completament narcicista.”


Com era allò de, no és tant saber trobar el moment com aprofitar-lo... Bé, no em deu sonar gaire. El cas és que mentre navegava he trobat un text a la mida de les meves elucubracions. Posar-se a pensar una manera d’explicar quelcom és cansat, s’ha de pensar molt, i aquesta és la feina de l’escriptor. Tanmateix, quan un raona a partir d’una obra ja feta, mig camí ja resta fet i pensar s’ha de pensar, amb igual cansament, però amb el camí obert. Amb aquestes, m’agradaria intentar aportar una mica de llum natural al que podríem dir que és la rutina de pensament dels nostres dies, una mena de pessimisme materialista que cal abordar. Així, retallant el text del tal Frédéric Beigbeder que Suntory Time posa a l’abast, agafo bisturí.

Abans de res, dir que no conec aquest autor, zero absolut, no n’he llegit res fins avui, però l’intríngulis on vull anar a parar no té res a veure amb ell, (encara que sempre hi ha danys col·laterals) sinó més aviat a la falsa visió que intenta emanar el fragment; així doncs, aparco la seva obra d’entrada.

Per fer-nos una idea i partir així per bon camí, cal dir que aquest reflex que es vol donar de la realitat s’acota dins un marc generacional concret, el d’aquells que se senten amb la necessitat forçosa d’haver de mirar cap el futur, més o menys la joventut d’avui; que no és el mateix que dir els adolescents d’avui. I afegeixo també que tanmateix la franja d’anys que comprèn es projecta molt ampla. Però deixem-ho, no ens emboliquem.

D’una manera del tot cabussada dins un marc narcisista, el senyor Beigbeder teoritza des d’una perspectiva a l’ordre del dia, però oxidada. Ningú no dubta que hem començat aquest nou mil·lenni amb el rellotge al coll, és a dir, estressats. El problema de tota manca temps és que acabem patint les conseqüències directes que provoca no parar-se a pensar; acabem posant-nos els mitjons desaparellats, ens oblidem de carregar el mòbil, ens deixem les claus, i com en el cas que ens ocupa perdem l’oremus.

Parafrasejant el text en resposta, diré que per voler ser artista cal primer o no voler-ho i acabar així sent-ho (en el cas que ho arribem a ser), o tenir una clara idea de per què ho volem ser. No és suficient fer una pel·lícula, escriure un llibre, pintar un quadre, etc, per ser artista, i de primeres un es pot anomenar artesà pel seu treball, però l’art senyores i senyors, és quelcom més que fer retòrica; us sona aquell comentari arrogant i típic que diu aquell pare de família mentre es mira un quadre: i això és art?, si fins i tot el meu nano pinta millor! Doncs sí, cal fer un esforç per entendre l’art, i no, no és pas senzill. A la vida venen donades moltes coses, entre elles un estatus i una cultura, però és esforçant-se quan un comença a copsar-ne una petita idea; vingui d’on vingui.

El que continua, la cueta final, és un batibull a mode de cançoneta sil·logística que es para en el moment que el lector frissa per descobrir per què estem ferits, i de cop i volta, des d’una retòrica passada per aigua ens congela dins un axioma lògic: "volem tenir un sentit","servir d’alguna cosa". A més, afegeix altre cop aigualits els tòpics "deixar petja", i "no voler morir", arrebossant-ho tot amb dues frases que no se les empassa ni ell: “compensar l’absència de significació”, i “volem deixar de ser absurds”. Arribats aquí, em guardo però, els comentaris sobre l’excés d’estupefaents, me’ls estalvio per no conèixer l’obra d’aquest personatge.

La cantarella final és més propera a la mentalitat d’un nen malcriat que a la d’algú que busca respostes. No ens enganyem, aquest bon home no ha buscat en cap moment una resposta, no és ni un filòsof ni un teòric, només fa la pataleta; però bé, ja és això al que es dediquen alguns, a jugar a ser artista. Jo de petit jugava a “amigos” amb els meus germans, i a "matar" amb els meus amics, llegint aquest home, a veure si resultarà que els talibans i la fam al món també resulten un joc. Ho deixo aquí, sempre se’n pot seguir parlant.

Acabant, sense deixar de sentir-me minoritzat i principiant en aquest món bitàcola, vull deixar clar que aquesta és una crítica al text de l’autor francès i sobretot a la falsa filosofia que sembla que se’n desprèn. M’he aprofitat de les circumstàncies que han propiciat aquest text a mode de trampolí pel meu discurs, ho he cregut convenient i oportú. Respecte Suntory Time res més a dir, la seva pròpia feina desplaça qualsevol comentari que jo pugui afegir.

dimecres, de setembre 07, 2005

Fent repàs

Ja fa uns dies que vaig explorant el món de les bitàcoles endut per un poder de curiositat irrefrenable. A mode de lectura estupefaent, sota el control de l’emoció per la novetat, he anat endinsant-me en aquest món a fi d’eixamplar la meva visió global del lloc, configurant-me un entorn on anar fiançant el peu, més ben dit, la meva confiança.

Fent repàs del que se’m va quedant a la memòria, puc dir que la sensació que n’extrec és prou optimista. Aquests dies m’he aturat davant un crític de cinema amb una visió personal molt interessant, ordenat i hàbil, amb mà de cirurgià i ull de detectiu, de lectura fàcil i enlluernadora. També m’he parat davant un arxiu completíssim sobre curiositats de la història de la ciència, on d’una manera amena i simpàtica l’autor ha anat presentant un munt de curiositats d’inevitable lectura, que a força de fe i esforç s’ha convertit en un bon tros d’enciclopèdia essencial. Per últim, abans deixi el blog per un altre dia de més inspiració, un diari divers. He topat amb una bitàcola que, tot i que ve embalada d’un excés de paraulotes i macagunDéus, amaga un escriptor sincer i amb personalitat pròpia del que, a part de riure fins agafar mal de panxa, em dóna la impressió que cal esperar molt.

Bé, se m’ha fet tard i me’n vaig a sopar, em deixo de remarcar els enllaços per un altre dia, no sigui que afanyant-me faci més mal que bé; si algú se sent al·ludit ja haurà servit per alguna cosa el meu comentari.

dilluns, de setembre 05, 2005

Sobre Cinema...

Porto uns quants dies explorant el món bitàcola i intentant escriure una primera impressió personal, però no acabo de trobar una bona manera d’expressar el meu judici. Però bé, no cal córrer, ja arribarà, la rapidesa no va pas lligada a la lucidesa.

Doncs bé, per altra banda, estava l’altre dia, ahir o abans d’ahir, cremant temps davant el televisor encès quan vaig veure anunciada pel divendres que ve, la pel·lícula d’en Polanski: El Pianista. Com sempre passa amb aquestes coses que té el bon cinema, va ser recordar-me del film i posar-se’m la pell de gallina. Un cop passat com un llamp l’anunci, i de nou immers en l’aclaparament hipnòtic de les ones herzianes, em va venir al cap una curta crítica que vaig escriure al seu dia (març 2003) sobre la pel·lícula. Doncs, bé, aprofitant l’avinentesa he decidit penjar-la aquí. Com que parlar de bon cinema sempre ve de gust, deixo el meu parer aquí exposat, no és ben bé una crítica complerta, és més aviat un escrit a mode de desfogament personal que vaig deixar perdut al disc dur, però que potser fa pensar a algú; deixem-ho aquí.

EL PIANISTA (The pianist, 2002), de Roman Polanski

Ja fa uns mesos que vaig veure aquesta pel·lícula i el fet que escrigui sobre ella m’ha vingut, més que per vocació crítica, per necessitat moral. Aclarint, tot aquest temps que fa des que vaig veure el film, he llegit crítiques sobre la pel·lícula que, malauradament per als nostres temps, no aclaraven pas per què “El Pianista” es destaca com una bona pel·lícula. I dic això perquè crec que la funció de la crítica és aquesta, i no altra, la d’examinar i jutjar, per bé o per mal, i inevitablement sempre subjectivament –sinó malament anem–, ja que fer una altra cosa és vanagloriar-se.

Per parlar de la pel·lícula, m’agradaria centrar-me en la seqüència arxiconeguda, quan Szpillman (el pianista) toca sota la custòdia de l’oficial Nazi. Aquesta és la part de la pel·lícula que cap crítica s’ha deixat, i que a mi també em va agradar molt, però que enlloc he trobat analitzada amb el suficient interès que crec que té –tot pot ser que m’hagi llegit les pitjors crítiques-. Roman Polanski és un director rodat, amb suficients bones obres com perquè ens deixem captivar superficialment pel que només són, si aïllem l’escena, dos homes i un piano. No hi ha gaire cosa més de principal, excepte la música, que, per molt bonica que sembli a primer cop d’orella, aquesta no té la clau del film per si mateixa. Jo no tinc gaire cultura musical, (com sí m’agradaria destacar dels personatges dins el film, tant un com l’altre; no per ser un d’ells nazi, ha de ser dolent i prou...) i tot i això em commoc quan veig la seqüència. Per què serà? Tindré propensió a la condescendència massiva de l’espectador inculte? No. Em vaig emocionar, sí, però, ho sabria explicar?

M’agradaria tornar a la paraula que he nombrat un parell de vegades: seqüència. La pel·lícula –com totes les pel·lícules- es va formant en la suma de seqüències, una darrere l’altra. Polanski suma l’argument dramàtic de la vida d’Szpillman des de l’esclat de la guerra fins al final, i a més, comença i acaba igual. Totes les pel·lícules tenen un punt clímax, i el de la nostra, és aquest: el pianista al piano. Després d’això la pel·lícula minva, i l’espectador té temps per reflexionar el que li queda de “peli”, per relaxar-se d’una bona estona d’haver estat en tensió; no sense algun que altre susto per fer pair. La pel·lícula no torna a brotar, perquè ja no li cal, Roman ja ha signat el final. Tan aviat?..., sí. La pel·lícula està basada en l’obra autobiogràfica del personatge, així doncs, Polanski, aquell director tan bo, només s’ha parat a plantejar una obra ja mig feta? Només per la senzilla i bona intenció de voler plantejar un argument que li toca de prop per religió i família? La meva resposta és un no, o si es vol, un no del tot. Polanski parla de l’home, de la humanitat, d’allò pel que l’home viu, i viu del que fa, en aquest cas, tocar música. Szpillman toca el piano perquè creu que és la seva última voluntat, i toca amb tota la seva ànima. Amb una molt bona interpretació de l’actor, que m’agradaria recalcar, el senyor Roman, ens guia pels intríngulis més despiadats de la història de la humanitat, per despullar l’individu fins a l’extrem animal, i així, mostrar-nos el do diferencial de l’home: la capacitat de crear. I ho fa de tal manera que inconscientment ens n’adonem. Parlar de com ho fa, seria ja comentar pla per pla, però això ho deixarem per a un altre dia.