Conversa de cafè (3)

<<<

-Per on podríem començar senyor entrevistador?

-Doncs, al meu parer, hauríem de trobar un punt de partida prou ferm on recolzar el teu judici de valors. El lector cal que se senti segur amb el que llegeix, d’altra banda estarà més per desxifrar el que es diu i no pas el que es vol dir.

-Bé, molt interessant...

-A veure, què és el primer que cal tenir en compte a l’hora de parar atenció a un film?

-Umm, disculpi’m, deixi’m encetar-me una cigarreta...

-Si comencem així, no arribarem enlloc.

-Tens raó. Espera, faré els meus exercicis de respiració, ja saps que em costa concentrar-me. Si no vinc aclaparat d’ànima, si no m’empeny quelcom irrefrenable des del meu interior... A més, és massa d’hora.

-Són tres quarts de set de la tarda, estem fent el cafè del vespre. Apa, ja t’has encès el cigarro.

-Val. El primer que cal tenir en compte a l’hora d’expectar un film és el mateix que quan llegim un llibre, escoltem música, gaudim d’un quadre, etc. A l’hora d’acostar-nos a una obra “artística” cal tenir present que ens disposem a rebre el treball d’algú cap a nosaltres. Potser en el cas del cinema la visió del treball de l’autor és una mica més heterogènia, vull dir més borrosa, ja que a diferència de la resta de disciplines el producte d’aquesta pràctica és confeccionat en equip. Però bé, tan és, parlar d’aquest aspecte és ara sortir-nos del nostre plantejament. El cas és que l’autor d’un film és el director, aquell nom que ve precedit pel directed by, dirigido por, reggia, réalisateur, etc. Aquell personatge de qui tothom depèn en un rodatge però que ningú no sap quina feina específica té. Perquè..., què fa el director d’un film?

-Dirigeix...

-Mil punts! I en què consisteix això de dirigir?

-Doncs, en controlar tot el que intervé en la confecció d’un film.

-Bé, no ens posarem a resumir la feina pràctica del director, bàsicament perquè a la història del cinema hi ha hagut mil i una forma de dirigir els films depenent del tarannà de cadascun. Hi ha hagut qui s’ha limitat a restar assegut a la cadira amb una caixa de wisky i comunicar-se amb altaveu, i n’hi ha hagut que no paraven de donar ordres i fins i tot explicar-li a l’il·luminador com calia fer la seva feina. I em refereixo a directors de renom. Però bé, cadascú té la seva manera, el cas és que sigui com sigui el director o directora, se sobreentén que no faig distinció, la feina d’aquest és decidir què cal plasmar al fotograma, i hagi estat volent-ho o no, el que finalment hi queda imprès és la seva firma.

-Un moment, no corris...

-Ah, ara no et queixis, compra’t una gravadora... Continuo. I què és el que queda imprès? Val, el director ha filmat un munt de minuts, i sovint el metratge es justifica mitjançant un argument, però: és només això el que diferencia un director d’un altre? I per extensió a un autor d’un altre, ja estiguem parlant d’un escriptor, un pintor o un músic?

-On vols anar a parar?

-Doncs que un film no és tan sols un argument, això és tan sols la superfície, l’excusa. El trampolí per parlar d’alguna altra cosa, d’allò que no es veu però sí se sent i que anomenem el punt de vista o perspectiva de la realitat.

-Eps! Quieto parao! Segur que això que fumes és legal?

-No siguis subnormal, l’excusa pot ser un argument o un motiu qualsevol generalment lineal i en progressió, però al cap i a la fi, un embolcall que mantingui en ferm la visió que en un moment donat un autor fa. Només cal fer-se la pregunta cada cop que veiem un film: què és el que l’autor vol dir? Però d’això en saps més tu que jo, i ja et tocarà parlar ja...

-Bé..., no em facis cas, continua.

-Fa un moment he dit que una pel·lícula és el treball d’algú cap a algú altre, sí?

-Sí.

-Doncs ara hem de fer una parada, un incís. En termes generals els films els diferenciem bàsicament en dos categories, els d’autor i els comercials. Els primers ens els prenem més seriosament que els segons, per dir-ho d’alguna manera. Els films comercials es consideren com aquells els quals han estat produïts per a la seva consumició, al mateix nivell que les crispetes i les xocolatines. I els films d’autor són els considerats per gaudir-los intensament i llegint-ne fins i tot els títols de crèdit, fins que surt el número d’expedient del film i el càsting dels dobladors.

-Val, això ho sap tothom, on vols arribar?

-Vull arribar a dir que res de res! Merda confitada, això són tòpics de mal perdedor, costums i usos de qui va al cinema per inèrcia. En la meva opinió tot film parteix d’un mateix punt zero, i cal que sigui jutjat com el patinatge artístic, partint de la màxima puntuació. En la mesura que anem consumint metratge ja ens adonarem de si la pel·lícula funciona o no, de si paga la pena seguir-la veient o més val començar a metrallar els espectadors per redimir-los d’un mal tràngol.

-Sí, però hi ha gustos i gustos, potser més que un salvador et converteixes en un assassí.

-A veure, no perdem l’oremus, matisem mots i paraules. Un film comercial no és aquell que està fet per l’espectador forofo de pelis xungues, no! Un film comercial és aquell que dóna diners! Si no dóna diners, ja pot ser una obra mediocre feta de qualsevol manera per a ser oferida en massa a l’espectador que no serà un film comercial, serà en tot cas un fracàs.

-I això és ampliable a tot gènere artístic, oi?

-Me vas siguiendo amigo... tu eres bueno tio... Així doncs, no paga la pena parlar negativament de les pel·lícules comercials perquè en tot cas ens estarem equivocant. Perquè un bon film pot ser comercial sense cap dubte. Un exemple fou Hitchcock, de qui parlàvem l’altre dia. Que per cert, vas veure Topaz?

-Sí, bé, a mitjes...

-Déu meu senyor! Quin film d’espies, m’emociono amb Mr. Hitch, és un hacha. No té desperdici...

-Bé, però no ens desviem...

-Fem una parada, ja seguirem parlant. T’haig de dir una que vaig veure; una altra de puto amo.

-Digues.

-Doncs bé, situem-nos. Estem cap al final de la peli, tenim Philippe Noiret i Michel Piccoli sols en escena com a Henri Jarre i Jacques Granville respectivament. Qui hagi vist la peli sap on som. Per dir-ho en poques paraules ells dos són els espies dobles, aquells qui passen informació als soviètics. Vamos, els dolents de la peli. Doncs vull recalcar ràpidament el joc de suspens que Hitchcock planteja a l’espectador com si proposés un joc. A la seqüència s’hi barregen moltes coses i no em veig amb cor de reflexionar-hi a fons ràpidament, però el cas és que Jarre (Noiret) es troba amb Granville (Piccoli) per demanar-li que han de fer ara que el prota els ha descobert, o quasi descobert. L’espectador s’espera que el malo malísimo jefe Piccoli se’l carregui per netejar el panorama, i Hitchcock que ho sap de totes totes, li fa oferir-li a Jarre un conyac! Només dir que l’espectador es passa la seqüència esperant sense dir res que a la copa hi hagi verí, i n’hi ha?

-És veritat, no n’hi ha, el cas és que Piccoli està nerviós perquè d’un moment a un altre arribarà la Sra. Devereaux que és la seva amant i té pressa perquè Jarre marxi.

-És clar! Com es carregaria l’espia a casa seva? Hitch deixa del tot clar que Piccoli no és un espia tonto, però tot i això... Puto amo, juga a fer-nos patir, i el millor de tot és que no enganya! Qualsevol altre director de can pixa ocultaria alguna cosa per fer-nos patir però quan hi ha mà de mestre... Com per exemple la peli del Bruce Willis aquella...

-El Sexto sentido...

-Sí, putu trunyu de director manipulador. El susto te’l fa, però firma un film decebedor.

-Què t’anava a dir... Continuem el proper dia?

-Val. Per cert, quina fan el dissabte que ve...? Bé, no ho sé ara, però tres coses que potser ja explicarem. Fixa’t quan fa picats de càmera, quan hi ha flors en pla, i si juga amb les transparències, ja saps, quan el fons del pla està filmat, i intenta jutjar per què cony resulta que ho fa? Perquè ja et dic jo que amb un director com Mister Hitch res no resta gratuït.

Diane Arbus

Dissabte passat, davant l’avinentesa d’excepcional tranquil·litat que aquests dies de setmana santa ens ofereix la gran ciutat, vaig aprofitar per a fer aquelles coses que normalment no faig, com per exemple: anar a veure una exposició. Estirat per la relativa curiositat que al dia d’avui sento per les retrospectives que es fan d’alguns autors, vaig decidir acostar-me al Caixa Fòrum per guaitar quin muntatge s’oferia del treball de Diane Arbus. La fotografia, com a tècnica artística que durant molts anys ha passat inadvertida i més o menys desmerescuda, avui se’ns ofereix de tant en tant com una activitat d’exquisit mèrit. Activitat d’artesania amb evocació artística alguns cops com d’altres de capritxosament gratuïta, la fotografia, com tota art, no pot desvincular-se del seu autor. És a dir, si no hi ha autor no hi ha foto. O per dir-ho en d’altres paraules, una foto sense autor és mera imatge revelada. Essent així, crec que l’exposició en qüestió oferia una mostra massa senzilla com per copsar el treball de l’autora, però que al cap i a la fi, oferia un petit tros de pastís per aquells que se’n volguessin fer una petita idea de per on anaven els trets.

Tot i això, si m’he parat a escriure aquest post és perquè m’agradaria compartir amb el lector, una d’aquelles experiències amb què de vegades un es troba immers quan es passeja per les sales d’exposició. Potser, aquells qui gaudeixin de més temps pels entrellats del panorama intel·lectual del nostre temps no els hi semblarà gaire extraordinari, però a mi se’m va posar l’ànima d’una temperatura semblant al de la fotografia que us mostro en aquest post.

Resulta, entrant en qüestió, que en un determinat moment del passeig retrospectiu, em vaig trobar davant un dels panells biogràfics de l’autora on explicava, que en un moment donat (no recordo l’any) Diane Arbus decidí d’emmarcar les seves fotografies aprofitant el marge d’obturació del negatiu com a marc per a les seves fotografies. Aquest gest curiós que dotava la fotografia d’un determinat caire distanciat de l’acostumada visió del retrat, va ser l’incident inductor del que vull explicar. Les fotografies a partir de llavors es mostraven com a retalls de contactes ampliats, és a dir, que quedaven envoltades d’un marc negre amb algun que altre número de sèrie de la pel·lícula, i de vegades amb la marca d’alguna perforació del film. Doncs bé, esperant que el lector es faci una idea prossegueixo. M’estava jo llegint els discursos biogràfics que a dures penes explicaven aquesta decisió d’estil per part de l’autora, quan de cop i volta, em vaig trobar acompanyat per una parella d’amics que comentaven la mateixa jugada. Inevitablement la meva lectura es fusionà alhora amb el diàleg que arrossegaven aquells dos individus. I és aquí on succeí. La meva lectura quedà truncada en el moment en què un dels dos amics li digué a l’altre: Sabes... me encanta el negro de estos marcos... no me creerás pero ese negro me excita! Déu meu senyor de la resurrecció! Aquell individu no estava fent conya, s’ho estava prenent seriosament! Em vaig quedar com el nen de la foto, i malauradament no tenia la granada! Vaig decidir fer unes passes enrere per fer un gran angular de la situació i observar aquella parella que continuava la seva conversa d’erudits, i em vaig allunyar. No estaven parlant del posat d’un personatge, o de la disposició formal d’una foto, ni tan sols de l’autora, estaven parlant del negre del marc. Bé, de fet, si hem de ser objectius no estaven parlant de fotografies, més aviat estaven lligant o establint lligams. I sobre això no hi tinc res a dir, cadascú s’ho munta com bonament s’hi troba, però val a dir que si hagués volgut escriure una anècdota semblant no se m’hauria passat tal aberració pel cap.

Apa, ja està dit, que cadascú n’extregui la seva reflexió. Personalment haig de confessar que envaeix un estat de malenconia irritant quan em trobo amb aquestes situacions, i no en faria gaire cas si fos que tan sovint con això em trobés algú comentant quelcom d’interessant per variar. Però bé, potser un altre dia pagaria la pena parlar sobre les actituds de l’espectador d’exposicions; ara mateix prefereixo estar per altres coses.

Conversa de cafè (2)

<<<
-Què tal Pol, com ho portes?

-Bé, anar fent, com tu no? Et vas baixar la peli? Perquè no val burxar-me per parlar de cinema i no participar-hi, que jo no vull tenir l’última paraula. Per fer d’orador ja me munto jo sol les meves paranoies.

-Umm, bé no he pogut...

-Clar! No m’esperava menys.

-Molt bé, molt bé, no m’esbronquis, me la baixaré. L’altre dia vaig estar pensant, cosa excepcional per qui no para un segon de fer moltes coses per no res, i et volia comentar que potser pagaria la pena muntar un blog on penjar les nostres converses. De fet, se’m va acudir en quant vas marxar. Vaig estar-me la resta de l’estona flipant pel que comentaves. Perquè encara que no me’n recordava gaire de la peli, la teva cara d’emocionat m’aclaparava.

-No serà tant! No és el primer cop que parlem sobre pelis.

-Ja. Però, com que ja fa temps que duc muntant-me un blog i hi ha moments en què no sé què escriure-hi, o m’aclaparo en temes diversos sobre el tarannà intel·lectual del nostre temps, doncs...

-Per mi, fes-ho, però no em veig prenent notes...

-Tu tranquil, tinc bona memòria. Només t’ho he volgut comentar.

-Ok, què prens? Una til·la?

-No, un poleo-menta. El cafè em fa acidesa, en prenc masses. Però bé...

-Per cert, has fet la llista de films? M’encurioseix saber per la teva preferència a l’hora de mostrar els teus gustos fílmics. Perquè ara que dius això del bloc, quines pelis hi posaries? Les de Blandon Mandon? Lo que el viento se llevó?...

-Avui vens toca collons, ya te veo.

-Potser sí, hi ha dies i dies.

-Doncs no, tens raó, sóc un mandrós, no he fet cap llista. Bé, vaig apuntar-me alguna mentalment durant el viatge en tren cap a casa.

-Quines... Espera, no m’ho diguis. Faré servir el meu sentit aràcnid... Poleo-menta..., cara de capullo jugant a posar la ment en blanc... perquè els ulls en blanc no els acabes d’encertar... Perquè... una cosa. Aquí als weblogs aquests, coneixes algun sobre cinema?

-Doncs no... I ha gent que fa llistes rollo els deu millors films o “els més preferits”, però no estic al tanto de cap en concret. Home, normalment s’escriu quan s’estrena alguna peli nova. I també hi ha algú que escriu amb bon ull. Però bé, millor no entrem en aquest tema, tinc en ment escriure el que xerrem... ja xerrarem sobre blogs un altre dia, quan et dignis a llegir-ne.

-Ja comencem amb el rollo intel·lectual de tinc un blog ergo tinc súper poders, trec llamps pel cul i làsers pels ulls... Què t’apuntes en aquesta llibreteta Sr. Pla?

-Les teves conyes d’escèptic cínic pollós.

-Molt bé..., he tingut una visió, és de dia, però les cortines són mig tancades, la música és a fora, i qui hi ha a dins resta en penombra... de cop i volta algú diu amb to trencat: Don Vito...

-Uf, no aquesta no, que me l’has comentat mil cops, que si és un musical perquè sense la música el film es queda coix, que si el joc d’ombres i la direcció d’actors...

-Ma che cazzo dici! És perfecte, amb la conya del màfies que han enxampat de segur que les tornen a reposar per la tele.

-Sí potser sí, però són tres pelis, prefereixo començar a poc a poc, si em presento matxacant el lector l’experiment dura dos dies.

-Ma che cosa mi racconti...! Bé, d’acord, de fet me les hauria de tornar a mirar de nou per no dir coses que no són. Personalment però, la tercera la deixaria de banda; no s’acaba de relligar amb les altres dues. Potser perquè les dues primeres es projecten a l’espectador com un sol film partit en dos parts i l’altre queda penjant...

-Prou, fins aquí. Intentem fer una llista?

-Val, però ja em veig acabant rememorant series velles de televisió i els dibuixos de la tele quan érem petits...

-Ja veig que si no ens concentrem m’hauré d’inventar què poso en el blog.

-A veure, pelis interessants de les que puguem extreure algun suc profitós... Doncs, de tota pel·lícula se’n pot treure alguna cosa... Ara no em ve cap al cap.

-Has anat al cinema aquests dies? L’última peli xula que vaig veure va ser... Life Aquatic with Steve Zissou del Wes Anderson, i tot i que la vaig veure en DVD, em vaig partir el cul, a més d’emocionar-me.

-Sí, a mi també em va agradar. No gaudia tant amb el Bill Murray des de Los Cazafantasmas. Una de les meves “pelis prefe”, l’he arribat a veure un colló de cops.

-Doncs mira, ja tenim una. Encara que no sé que en podríem dir-ne de nou, la nostra generació se la sap de memòria. És com la saga d’Star Wars, Acorralado, les de Rocky, i les de Chuck Norris! Te’n recordes de la saga de Desaparecido en combate I, II y III? (Ha, ha, ha = riure a la cafeteria fent l’espectacle + mal de panxa per una bona estona entre comentaris diversos de caire personal) Pura ànsia de generació esgarriada, el tiu del videoclub devia flipar amb nosaltres, érem l’agonia del barri. I no diguem dels Rambo: oh Johnny, Johnny... tenia els seus budells a les mans, i ell em deia Johnny vull tornar a casa... i jo no podia trobar-li les cames!!

-Ara ets tu qui perd l’oremus... Coronel Thruman llamando a John Rambo...ehrr... me recibe cambio... me recibes John... Són tots morts...

-Ha, ha, hahaha... Quin pupurri d’idiomes...

-Sí com a l’Imperi contraataca: está congelado en la “carbonita”... Molts gutxufluglus han mort per dur-nos aquesta informació...

-Això és La guerra de les galàxies, bé A new hope, el capítol IV, la primera de la saga primera, bé la primera de totes, la de 1977, cony! La de tota la vida!

-Val, prou! Que acabaré escrivint tonteries.

-Mira, fem una cosa. Aquests dies de festes de setmana santa, com que no ens veurem fins dimarts, pensa’t sobre quines pelis t’agradaria parlar. Jo també me’n pensaré alguna, i aprofitaré per veure’n alguna altra. El més interessant és sempre parlar-ne quan un té el film fresc. Et sembla?

-D’acord. Estava pensant que potser pagaria la pena muntar un post on acumular els films que més... Si tingués prou confiança puc provar de cridar l’atenció els blocaires de la Catosfera i preguntar-los per quines pelis xerrar.

-No sé tiu, potser serà millor que escrivim sobre les que més ens agradin a nosaltres. Bé, tu mateix, és el teu blog. El que sí m’intrigaria saber és quans directors coneix la penya. Al meu barri només coneixien l’Spilberg i para de comptar.

-Home, ja han passat uns quants anys.

-I què, el cine és com els llibres, si no llegeixes no et coneixes més que el nom de Cervantes.

-Doncs el proper dia fem una altra llista.

-Ok, ja en parlarem.

Conversa de cafè (1)

- El dissabte vaig tornar a veure “La soga” (Rope - 1948) i m’hi vaig enganxar.

-A sí? Doncs no sé si l’he vista. És aquella que està filmada tota d’una tirada?

-Sí, bé..., no ben bé. Pel que vaig contar hi havia dos talls, és a dir, dos canvis de pla. Sense comptar els emmascaraments de càmera per canviar de rodet, de xassís de pel·lícula, que en vaig comptar un mínim de tres.

-Què vols dir? D’aquells que un actor tapa la càmera amb el cos en un instant però sembla que no ha passat res.

-Això mateix. I res, que em vaig passar una estona en tensió del més pur Hitchcock. Bé, no del tot en tensió però. La van fer a TV3 al migdia i van tallar el film dos o tres cops. Una bona tocada d’ous.

-Dos cops no són res, a d’altres cadenes en fan més i més llargs.

-Tan fa la llargada d’anuncis, ni que sigui una sola tongada ja trenca l’atmosfera de suspens. Hitchcock va filmar la pel·lícula així, no per donar-se-les de fashion-director, no! Sinó perquè volia experimentar un flux continu de tensió i intriga. Durant uns vuitanta minuts, és una pel·lícula curteta, va desfilant una trama partint de la base de la formulació del crim perfecte; que ja li agrada a Hitchcock això. I la tensió se’ns mostra en un continu fílmic on l’espectador també resta convidat a la trama. L’argument és molt senzill. Dos amics universitaris, que en alguna crítica he llegit que arrosseguen un deix homosexual, parides de mal observador o d’observador miop, enceten un sopar estrangulant un dels convidats i introduint-lo dins el bagul del saló. Ansiosament, decideixen sopar al saló, sobre el bagul, enduts per l’ànima narcisista d’aquell qui es vol equiparar a Déu.

-Ah! És veritat, ja m’enrecordo, és aquella que surt el James Stewart.

-Sí, oh, super James Stewart.

-Que es passen tota la pel·lícula al saló i ell acaba esbrinant l’assassinat... Però, com s’acabava?

-Bé, durant la pel·lícula volten pel saló i la saleta, però sí, bàsicament resten al saló que és on està el mort del qual no val distanciar-se perquè la tensió resta en l’atenció pel bagul i la seva possible descoberta. El cas és que s’acaba el film quan Rupert, el Sr. Stewart, que és el professor de filosofia dels dos nois perpetradors del crim, dispara per la finestra un cop s’ha fet amb l’arma dels malalts mentals. Cridant l’atenció de la gent del carrer i per extensió a la policia que acabarà arribant al lloc del crim; que queda retratada amb el so de les sirenes.

-No me’n recordo...

-Doncs bé, el final és de puto amo! Perquè resulta que mata dos ocells d’un tret. Per una banda desfoga la tensió de l’espectador que arrossega el fil argumental, el què passarà! D’aquí que em queixi dels anuncis. I per l’altra, aquest ja un matís de personatge, és el professor que es desfoga o crida mitjançant la metàfora dels trets de la pistola. I no ho entenguis com una pedanteria de cinèfil. Hitchcock ha passat a la història del cinema perquè va ser prou hàbil com per fer pel·lícules per a tothom. El suspens argumental funciona en les seves pel·lícules i també hi ha espai per qui sap gaudir del l’art fílmic. Resulta que Rupert és el mestre d’universitat dels dos perpetradors i se n’adona al final que si ha succeït l’assassinat és en part per culpa seva. Els tres trets que fa per la finestra són: per una banda, el final argumental, per l’altra els justos per no quedar-se sense bales amb un revòlver de sis trets; abans ja hi ha hagut un tret en la disputa per l’arma, per tant li’n queden dues bales, una per cada estudiant. I finalment, el crit de culpa d’aquell qui, encegat pel fals optimisme envers el sentit comú, se n’adona massa tard.

-Què vols dir?

-El film va sobre moltes coses. L’excusa és el voler perpetrar el crim perfecte per part de dos estudiants ingenus que, en tant que joves, resten encegats per la visió elàstica de la joventut. Pel tot és possible i nosaltres podem fer el que sigui. El trauma del mestre apareix en el moment en què s’adona que el sarcasme i la ironia de les seves teories són projectades pels joves estudiants com a veritats en ferm. Hi ha un moment en el sopar de claredat excepcional, on teoritzen sobre l’ésser superior i l’inferior, de qui pot matar, qui no, a qui es pot matar, qui té dret a ajusticiar, i a la conversa surt Hitler, ni més ni menys. Estem parlant de l’any 1948, la guerra està fresca. Doncs bé, al sopar hi ha convidat el pare de la víctima, i és aquest la clau del que vinc dient. Aquest, aclaparat per la conversa, no pot suportar la ironia del mestre perquè l’entén i la veu des del seu punt de vista d’home madur que no està per bromes, i s’acaba enfadant amb els joves intel·lectuals, bàsicament amb el cabecilla. I és després d’aquesta conversa que el director del film fa un canvi de pla, trenca la continuïtat del pla seqüència! Què cabró!

-I per què ho fa?

-Ho fa per remarcar que el mestre Rupert sospita! És el segon canvi de pla i últim al film. El primer el fa al principi de la pel·lícula quan sentim el crit de la víctima i literalment entrem en escena; el canvi de pla és per entrar al saló. El segon canvi de pla, a diferència del primer, és imperceptible per qui veu el cine com si fos la televisió. Hitchcock fa un primer pla del Sr. Stewart amb cara gens riallera i ens diu: eps! Aquí hi ha marro!... Puto amo, ja t’ho dic.

-Ostres, doncs ja et dic que no me n’hauria adonat, no sé veure les pel·lícules així.

-No és això, ara mateix estic fent una anàlisi per jutjar la destresa del mestre panxut, al cap i a la fi no està fet perquè ningú vegi les pel·lícules amb lupa, però sí que doten el film de la temperatura idònia. Això és tenir mà de mestre, el demés són vanaglòries. Però bé, m’he enrotllat massa i ja faig tard...

-Ets un mamonàs! Em deixes amb l’agonia! Demà continuem parlant...

-Ok, però per fer-ho més interessant hauries de tornar-la a veure. És en color, no tens excusa. I et diré que em sembla que és la seva primera en color. Però bé, demà xerrem.

-Puta mare..., demà et duc una llista de pelis per comentar.

Conversa de sobretaula (2)

<<<

-Doncs no m’ha agradat el llibre. Sincerament, crec que l’autor l’ha escrit sense esma. Com empès pel tarannà rutinari d’un intel·lectual que ha de publicar per força. Per mantenir un nom en una societat que viu d’avui per demà. És a dir, que bàsicament el llibre emana una flaire d’anquilosament, de manca de passió. Com dic, està escrit per algú que ja creu que ve de tornada de tot, com assegut a l’estrat màxim del panorama intel·lectual.

-Sí...? Doncs jo el vaig trobar prou coherent.

-Ja, però un escrit no viu sols de coherència. Només faltaria que no en tingués, llavors sí que no podríem dir-lo escrit o llibre, o obra, sinó fanfàrria.

-Em sembla que et prens el fet massa personalment, és només un llibre.

-Sí, un llibre que ha estat presentat al públic com una obra mestra.

-Bé, però ja saps com són els mitjans de comunicació, tot són interessos.

-Clar, interessos. Tan és així que resulta que al final no et pots creure res ni ningú. I de fet, ara mateix m’estic queixant d’això mateix. Perquè resulta que aquest bon home , al cap i a la fi, sortosament o no, ha acabat publicant un llibre cap al públic, i hi té tot el dret del món. El que em fot al capdavall és que tan fa la qualitat d’una obra publicada el cas és que vengui.

-Sí, però ja és això, no pots esperar que els editors no vetllin pel seu benefici, és una utopia. La qualitat la jutjarà el poble, el lector; i el temps ja dirà. És com les bones pel·lícules, acaben quedant les bones, de la resta no se’n recorda ningú.

-Potser tens raó, però, precisament la pregunta és quines són les obres bones? Quan de temps cal per a que pugin a la superfície? No, no ha de ser així. Cal que es jutgi ara, honradament i en pro del nivell òptim intel·lectual. No vull llegir una bona obra d’avui d’aquí a cinquanta anys. Vull viure-ho ara, en viu i en vida de l’autor. Vull viure-ho alhora.

-Umm, vols un altre cafè? O quelcom per prendre? Ara mateix voldria allargar el temps, m’entusiasmo quan et poses passional.

-No te’n riguis... Prendré un altre cafè. Cambrer!

-No me’n ric... El cas és que el panorama del nostre temps és prou estressat com per haver-nos de prendre amb més calma aquestes coses. No se m’acut resposta al que planteges, només dir-te que si resulta que tant t’afecta no hi ha més solució que fer-hi front. Escriu tu una crítica, i sigues prou hàbil com per donar-li la volta. No dic que t’entestis a difamar aquest pobre home, sinó que amb art i mestria intentis desmuntar la pila de afalagament que arrossega la seva darrera obra. Però clar, no és pas feina fàcil. No val desprestigiar ningú, perquè primer de tot tu no ets ningú, o si més no, tens menys lectors. Cal que ofereixis una nova i millor manera de veure-ho.

-Potser sí...

-Potser sí, però és massa cansat, el sistema és massa hermètic, oi?

-Tu ho has dit.

-Sí, però qui diu que ha de durar sempre? També saps reconèixer bones figures en aquest àmbit de depravació intel·lectual, oi? I qui diu que les coses canvien d’avui per demà? Encara tens una vida per davant...

-Ja, ja, i fins i tot serà que és el cafè que em posa dels nervis, ja en porto cinc avui; i aquest sis.

-Bé, podem deixar-ho estar i ara sortint del restaurant, que per cert molt bo tot..., i ens fem un porret a fora per calmar l’atmosfera.

-Sí, quines coses. Som nosaltres qui muntem aquest món de nervis, estrès i bogeria i, a més, per fer-ho tot més massoca ens prohibim les drogues.

-Potser sí, però també resulta que nosaltres mateixos ens entestem a obeir les normes fil per randa, d’aquí les patologies mentals.

-Ostres tu, t’estàs destapant. Saps, l’altre dia vaig quedar amb el Manel.

-Qui?

-Sí, el Xusco, el redactor de la columna de la revista aquella de...

-Hòstia, és veritat, quins collons. Fa molt que no l’he vist. Bé, la veritat és que no vaig parlar mai amb ell, això era cosa teva perquè jo no... I què, què tal?

-Sí, ja pots comptar, la meva vida resta envoltada de subnormals amb diners, tot capullos és clar. Vam quedar, ara no recordo el lloc, per sopar. I més que el lloc, va ser que no acabo de comprendre, com sabent que és un tipus repel·lent, vaig quedar amb ell de totes formes. Bé, sí suposo que... és igual. Me’l vaig trobar pel carrer i no tenint res a fer vam acabar sopant per allí; estàvem per Pedralbes. Res, que vaig acabar parlant-li dels meus perjudicis amb la societat d’avui i em vaig equivocar. Em vaig sincerar amb algú que només s’escoltava a si mateix i vaig acabar cabrejant-me amb mi mateix.

-Què vols dir?

-Doncs que em va agafar un rampell i vaig marxar del restaurant.

-No fotis! El mestre filòsof comportant-se com un tipus informal? El vas deixar assegut a mig sopar?

-Érem als cafès, i no hi vaig pensar. Ara me’n penedeixo d’haver fet el paperet, però d’altra banda crec que vaig actuar humilment, és a dir, que no vaig fingir.

-Bé, mil punts per tu. Estàs irreconeixible. Has acabat oi? Anem a fora i en seguim parlant, tant neguit al cos és dolent per la salut.

-Sí, els narcòtics m’ajudaran... Vols dir que no...

-Apa Joan, cap a fora, ja escriuràs demà el teu diari.

Conversa de sobretaula (1)

-Però, tu ets filòsof!. Cal que tinguis una visió del món que ens envolta...

-Un moment. Jo sóc mestre de filosofia.

-Sí, però vas estudiar per filòsof no?

-Bé, aquí hi ha un malentès. Vaig estudiar filosofia, sí, i em vaig doctorar sí, però treballo de mestre que no és ben bé el mateix.

-Però has publicat llibres. I aquests són sobre filosofia pel que he pogut llegir.

-Umm, doncs ara mateix no sé ben bé que respondre’t. Són un intent. Són sobre filosofia però només sobre filosofia. És dir que parteixen d’aquí però que en essència no ho són de filosofia.

-Què vols dir amb que són un intent? A veure, ets filòsof o no?

-No.

-Com que no? No em fotis tu ara, que sóc el primer en anar vanagloriant-me de què et conec. De què vam estudiar junts a l’institut, que si les fàrres i les converses i les noies... No riguis, que ho dic seriosament. M’inflo quan parlo de tu als companys del gremi.

-No ric, somric. El cas és que m’afalaga el que dius, però, no puc afirmar-te amb rotunditat que sóc filòsof. El tema és, si més no, dificultós. Ja t’ho he explicat, jo no plantejo un sistema, cap manera nova de veure el món. No descobreixo res.

-Em sembla que aquest vi t’ha fet pujar la modèstia. Jo, com a periodista i com a lector et puc dir que els dos o tres llibres teus són fabulosos. Desprenen una atmosfera de delicadesa envers el panorama de la filosofia molt interessant, que crec que tothom hauria de saber llegir i d’assabentar-se’n.

-Dos o tres llibres? Quants n’has llegit?... Cap, potser?

-Ei, ei, ei... la feina és la feina, no n’he acabat cap, però un o dos els he encetat. I de totes maneres, per poc que n’hagi llegit et conec i sé que ets molt bo.

-Uf tiu, a tu si que t’ha pujat el vi, en vols una mica més?

-Et noto a la defensiva tot el sopar. No entenc com és que després de passar-te mitja vida llegint un munt de llibres de pensadors, no et sents orgullós i afirmes, com d’altres companys teus de professió, que ets un filòsof. Entenc que et mostris modest davant el públic, però davant meu... Mira, personalment visc una vida estressada escrivint aquí i allà, publicant aquí i allà, i no tinc cap complex en assentir amb un sí segur de mi mateix quan em fan la pregunta a mi. O..., entenent la teva actitud assenyadament cal que negui el que sóc?

-No, és clar que no. I sí, potser n’estic fent un gra massa, però el cas és que el panorama intel·lectual sobre filosofia avui dia està estancat. I acaba tenint més l’aire de mostrar-se com un sistema professional, més que no pas mostrar-se com el que realment cal que sigui: recerca de veritat i descoberta de realitat. I és dins d’aquesta atmosfera mecanitzada en la que jo mateix m’incloc. Els meus llibres, honestament, mirats dos o tres anys ençà que vaig publicar-los, resten desfasats i sense motiu que no sigui el purament informatiu, o com li diuen ara per fer-ho més tou: d’investigació. I no resten desfasats perquè a hores d’ara nous pensadors han remuntat noves fites, que seria l’ideal, sinó perquè la mateixa obra es publicà ja falsificada. No hi ha recerca de veritat en els meus llibres, hi ha com a molt, la visió d’un entès en història de filosofia però no la d’un filòsof.

-Ara sí que m’estic perdent pel camp. T’estàs confessant en crisi? No fotis que estàs depressiu. Pensava que tot t’anava millor d’ençà que et va deixar la María.

-Ara sí que ric! No comencis amb els teus sermons de psicologia superficial, o com els vulguis dir. Només estic sincerant-me, i no puc fer-ho sense advertir-te de què estic preocupat pel panorama intel·lectual d’avui.

-Doncs ara no ho pillo. Preocupat per què? Perquè el món és com és? Deixa’t d’històries, ens ha tocat viure al segle XXI i intel·lectualment és com és. O sigui, va tirant. Jo faig el que puc, i tu també, no podem fer-hi més. Ja vindran temps millors.

-Estàs segur que no podem fer-hi més?

-I tant, no t’amarguis. Què hi podem fer? El món és com és, i ja està.

-No. T’ho he preguntat en serio, estic convençut que cal esforçar-se més. El món no és com és, és com vulguem que sigui. És a dir, que serà en la mesura en què ens aferrissem a fer-lo millor.

-Buf!, ja comencem...

-Ei tu!, no em fiquis la banya, que si comencem així saps que acabem a hòsties.

-Val, val, no t’encabronis. Ja sé que et preocupen aquests temes.

-No, no ho saps prou. Només els toques per compliment o per intel·lectualisme barat. Sempre ho has fet. I jo, que et conec, va i a sobre em confio, i accepto de venir a sopar amb tu en aquest restaurant de pijos remoguts.

-De què vas tiu, no t’ho prenguis així. No et pensaràs que...

-No em penso res, llevat que sóc un gilipolles. Apa, aquí tens, foto el camp. Continua escrivint articles per gent que va fent. Que viu al món per pansir-se.

-Però... Què cony fas? No em deixaràs així? Que no m’he acabat el cafè!... Hòstia puta tu, a sobre que li faig lloances del seus llibres... Cambrer! Un wisky.

Sobre la crítica..., o potser no.

Voler encetar un tema com aquest, és a dir, sobre la crítica o el sentit crític, comporta el seu risc. Per una banda, intentar dirigir-se al lector d’avui implica sempre haver-nos d’aventurar en la recerca d’una òptima temperatura de dicció, a fi d’aconseguir acomodar un lloc confortable que faciliti la comunicació entre el lector i l’autor. Per l’altra banda, no és pas gat amagat dir que la societat del nou mil·lenni és més aviat una societat accelerada i que viu una època de modernització ràpida. D’aquí que ens sentim convençuts i d’acord quan la qualifiquem d’estressada. Així doncs, a més de fer sentir el lector còmode amb el que llegeix cal, si volem que no s’adormi, haver-lo de seduir. I això, benvolgut lector, és cosa àrdua i indefinida sinó impossible. Al dia d’avui, qualsevol “entès” en marketing com aquell immiscit en la producció o distribució cinematogràfica, s’atansa al públic amb la cantarella del “això és el que el públic vol”. Frase sentida per tothom, i idolatrada per molts, que amaga una enorme confusió. Perquè... què és el que el públic vol? Explosions, sang, fetge, sexe barruer, tòpics llefiscosos, etc... Segur? Ah, no, el que el públic vol és passar l’estona! Cremar el poc temps que li resta a la setmana després d’haver-la passat patint a la feina! Bé, potser sí, però més aviat no.

Fer-nos una idea de com transcorre el nivell cultural del nostre temps és una cosa complicada, i que sense ànim de decebre ningú, és sempre una visió que se’ns mostra, que se’ns presenta a posteriori, és a dir, quan ja ha passat. Ara mateix, al temps present, estem forjant un nou futur, el destí latent, allò que encara no és però que serà; tant se val si millor o pitjor, això ja ho avaluarem després, més tard, a posteriori. Tot i això, el futur no seria sense aquell constant rebrot d’idees i ficcions que a manera d’escrits o visions l’empeny endavant. D’aquí que puguem dir que el present és futurís, una constant d’actualització inexorable. Això no vol dir que no cal fer res per copsar el futur, ni que aquest es faci sol, no, el lector agut s’adonarà de què, es faci o no el futur, aquest ens arrossega ho voguem o no. Havent dit això, deixo aquí aquest enllaç per aquells preocupats o interessats pel panorama visionari d’avui. És aquest un text, que a part d’haver estat escrit per un individu que cal advertir, et deixa amb les ganes de voler saber-ne més, firma essencial per detectar que estem llegint a un filòsof de veritat. Però bé, tornem al que anàvem.

Si amb una mica de cura el lector es para a sospesar el que llegeix, es trobarà davant un... Em sembla que m’he desviat de tema. I ara mateix, em venen al cap dues opcions: o torno a començar, o continuo muntant un merder d’idees, que de segur, no seduiran ningú. O sigui que ho deixo aquí, demà serà un altre dia, i n’hi ha molts per parlar-ne a menys que...

Apa, en tot cas, gaudiu del Sr. Rubert de Ventós, difícil per qui no s’ha arriscat a llegir filosofia mai, beatitud celestial per qui no l’entén però sí se n’adona que qui més qui menys diu que és bo, i un tipus clarivident i d’escriptura amena per qui ja saben per on van els trets.