La música

M’estava jo tranquil al cuarto quan se sobte em van venir les ganes d’escriure sobre la música… Diu aquella frase de la peli de “Blade Runner”: he somniat música… o amb música… no sé, el cas és que m’he posat a escoltar música a l’ordinador perquè ahir vaig trobar-me que conduïa cap a la feina en plena batalla amb el que podríem dir que fem la majoria de persones dia rere dia, és a dir, treballar; i per la radio del vehicle els locutors de l’emissora em van espetar una cançó d’infància. Per uns moments no hi vaig fer cas, però en reconèixer-la vaig copsar-me. De cop i volta vaig tornar a córrer pel càmping vestit amb el banyador, samarreta i les xancles de ralles blaves i blanques de l’època cap no sé on d’emocionant. I avui m’he recordat de nou...

M’estic escoltant música de quan era petit, gràcies a la facilitat de les meravelles de la tècnica, i se m’ha ocorregut que potser podia dir quelcom sobre aquest sentiment de..., com dir-ho, reminiscència? Vulguis que no, va ser molt reconfortant reviure per un moment difícilment contable en el temps aquella reverberació de l’ànima. La cançó quasi que va ser el de menys, però sense ella el dia hauria seguit com si res; continuant endavant. De fet, potser no ho estic enfocant bé, la música va ser el de més. Poder reviure aquest moment de cop i volta va ser un xoc amb l’inesperat, amb... bé, segur que us ho podeu imaginar, cap això vaig.

De segur que hi haurà algú que em dirà que l’estimulació sònica del nostre sentit auditiu comporta una resposta del nostre aparell nerviós, i que si és més o menys harmònica pot alleugerar-nos el nostre esperit cap a millor, però haig de dir que no em convenç en absolut una explicació de caire científic. Em cal alguna cosa més real. I és que tot i que la meva ànima vibrava exaltada amb aquells sons ordenats, el que em va fer tremolar va ser poder recordar aquell moment. Va ser, per dir-ho d’una manera més personal: un moment tope-guai! I és que em sentia bé de poder reviure aquell moment; no era la lletra, ni la melodia, eren aquelles sabatilles que patinaven i se t’escapaven dels peus si corries massa, que vaig voler retenir de cop i volta amb totes les meves forces, el que em va ocupar el temps de tornada a la realitat.

I és que la música amic lector, té aquestes coses, et fa recular en el temps. T’ajuda a recollir del teu propi memoràndum dramàtic existent tot allò que és capaç de fer ressorgir.

Quines coses té la música, i no entraré en les meravelles de la creació de la humanitat, però és que de fet no sé si pot haver existit home humà sense la gestió oportuna del ressò de l’univers. Potser sona enrevessat o excessivament poètic, potser és que la cançó que escolto en aquests moments mentre escric em fa trontollar la raó. I la veritat és que ja deu ser això el que necessito desfogar en aquest afer d’escrivà enuvolat d’acords. Feu la prova lector del que us dic és el que intento fer patent amb aquestes lletres. La música té el seu context i no serà manllevada amb símbols que se’ns farà més palesa. Si d’un cas aquestes ralles només intenten donar alguna pista que ens ajudi als dos a posar-nos d’acord en aquesta existència de somni. Recorda’t de mi, i en tot cas fes-m’ho veure, si no és que aquests acords que et venen a la memòria no et fan vibrar perquè potser en aquell moment d’abans ja l’havies escoltat.

Ding, ding, dong, què més dir..., només fruir-ne.

Casino Royale (2006)

Desprès d’una bona temporada lluny del full en blanc per aquelles coses de la vida, m’he bolcat damunt el teclat perquè començava a ser un temps excessiu; més aviat, començava a prendre tot un caire massa tèrbol, com de desídia, calia tornar a escriure, perquè lluny de ser un mer afer de l’home, escriure és quasi la seva essència, bé, el mecanisme de la seva descoberta. Quan manquen les paraules la realitat es dilueix, els fets es difuminen, i allò que anomenem humanitat es comença a deformar. Però bé, en tot cas, deixem la poesia per un altre moment. Aquest cap de setmana vaig veure el darrer film de l’agent secret 007, i cal a dir que em va entusiasmar. Suposo que necessitava un pretext per posar-me a escriure, doncs bé, ja el tenim aquí.

Parlar sobre pel·lícules és una tasca que tothom més o menys fa al dia d’avui. Qui no parla del temps, el gran tema per antonomàsia de la comunicació fàctica, ho fa en algun que altre moment sobre cinema, o potser caldria dir-li sobre pelis. I aquí s’hi barregen de tots colors, és a dir, n’hi ha gustos i gustos, i opinions i sobresalts. No entraré en el tema perquè podríem estendre’ns-hi molt, tot i que un dia d’aquest caldrà fer-ho. El cas és que normalment els perjudicis de moda acaben desfigurant sense voler allò que potser, ben mirat, no havia de ser tant dolent. I aquí volia arribar, trobo que aquest darrer film sobre James Bond, o millor dit, sobre el gènere fílmic de l’agent 007 (que ningú no s’espanti, James Bond 007 el podem catalogar com a gènere cinematogràfic), ha donat la volta de nou a la visió que fins ara portàvem arrossegant. Actor nou, perspectiva nova, ritme nou, i tramat argumental més ric és el que ens aporta la nova visió del 007. Per qui no s’hagi arriscat a veure-la encara, jugueu-vos-la, no us decebrà.

Val a dir que la pel·lícula és sobre Bond, James Bond, i això ja li dóna el seu segell d’identitat, que ningú no busqui Hamlets ni Mort a Venècia. El que cal preguntar-nos quan veiem qualsevol film és si quan acaba ha aconseguit el que es proposava, si això ho assoleix ja tenim un film complert, sinó, és quan comencem a recordar-nos de la mare del director i de l’estalvi que n’hauríem tret si haguéssim fet quelcom d’alternatiu. Dit això, crec que aquest film aconsegueix el seu propòsit i, a més, desbanca les anteriors pel·lícules del gènere. I aquí haig de confessar que no n’he vist ni la meitat, i si algú creu que hi ha hagut una altra de millor li agrairé que m’ho faci saber.

El nou 007 comença des de zero, com el principi d’una nova saga, és la seva primera missió, i el seu desenllaç deixa oberta la porta per noves entregues. Ara bé, el neguit se’ns presenta quan ens preguntem si la propera missió estarà a l’alçada d’aquesta, i si no la farà malbé amb el següent film. Perquè al meu parer Casino Royale s’aguanta prou bé, però la trama que guia el film ja no es podrà tornar a repetir.

El personatge de Bond que interpreta Daniel Craig continua essent un tipus de poques paraules i molta embranzida, que potser, acostumats a la cara de bon posat de Pierce Brosnan, perd en els moments de seducció però això mateix, veient com rutlla el film i que se n’espera, li fa guanyar en realisme. Pensem que estem parlant d’un agent 00 Britànic, i què hi ha de més interessant que descobrir-lo en acció? Com tot gènere, hi ha certes peculiaritats que el defineixen, ja sigui l’acció desmesurada, com els trets característics dels seus personatges, i com a gènere el pas del temps el fa evolucionar; tant sigui per bé com per mal, no juga ara fer judici de valors, l’evolució no implica perfecció. Doncs bé, en aquesta nova entrega l’entramat detestivesc i el suspens psicològic dels personatges es mostra més resolt que en les altres, i tanmateix ho fa sense ocultar-li a l’espectador com s’ho manega el personatge. Això ja són mil punts, el pitjor dels anteriors films era la gratuïtat dels fets, que acabaven per avorrir l’espectador d’explosions i filigranes atzaroses durant més de dues hores. Amb el nou 007 la flipada es manté correcte i dins els marges més o menys probables de la física, i això s’agraeix. Alhora però, la nova entrega ens subsumeix en l’aspecte psicològic de la trama en qüestió, on el què farà i el com s’ho farà arrosseguen l’espectador, sense ocultismes, en l’acció que poc a poc el film vol generar. La pel·lícula comença amb un Bond per encetar, i acaba amb un Bond..., James Bond, al peu del canó. La trama argumental del film és el de menys, la qüestió resa en gaudir d’aquesta transició, el final del film ho deixa ben patent.

Ara tocaria descobrir punts interessants sobre el que dic, sinó merda confitada. I diré que la persecució a Madagascar em va emocionar, i no em refereixo a que vaig plorar, sinó que vaig frissar d’emoció. El desenllaç de les peripècies entre el 007 i el saltinbanqui de la cara desfigurada és digne de l’agent secret; qui s’escaparia de l’acorralament a l’ambaixada sinó ell? L’espectador distret diria que era d’esperar, i potser no va del tot errat, però tot i així funciona. L’espectador es queda amb un pam de nas tot i haver vist la tanca i els bidons, però la persecució ja porta massa temps gestant-se, és força llarga. La nova versió que comentem però, el nou rentat de cara, ens fa dubtar mentre la visionem: ...d’altra banda no hauria estat estrany que enxampessin l’agent, ho han estat fent a tots els films anteriors, però no pot ser, és la seva primera missió i els militars tenen ganes de sang, no fan pinta de voler hostatges... Boom, el nostre agent està fet un hacha, i l’espectador se n’alegra, no toca parar l’acció. Dit i fet, dosis justes en el moment just, i sense perdre el punt refinat. Dóna la sensació de que el personatge d’en 007 comença a madurar, d’aquí que la pel·lícula arrossegui una mena de neguit per la possible següent.

El nostre protagonista va seguint pistes, i les seves intuïcions no s’escapen a l’espectador atent, que seduït pel ritme ràpid de l’acció no es cansa i gaudeix d’un film emocionant sense desenganys. Potser la predisposició de saber els marges de a què ens podem atenir quan ens disposem a expectar una pel·lícula de Jams Bond salva les distàncies davant un possible rebuig o no, però és quan topem amb allò que transcendeix les nostres expectatives que comencem altre cop a dubtar: i si no ha estat tant dolenta com ens pensàvem? Fem-ne un experiment, intentem disposar el film intentant-li arrencar l’etiqueta fumejant de gènere 007, funcionaria? No n’estic segur, però és aquesta mateixa incertesa la que encara em fa ratificar la transcendència del film davant els altres que el precedeixen.

Una altra escena que se’m m’ha quedat és la de l’entramat de la paraula ellipsis, i quasi que encara la trobo més interessant mentre la descric. La seqüència, perquè transcorre en un punt acotat de l’escena, just davant la porta de seguretat, és quan en 007 introdueix el codi per entrar a l’espai restringit de l’aeroport, després d’adonar-se de què signifiquen aquestes vuit lletres; més aviat de per a què. El significat de la paraula no m’ha quedat clar, però el cas és que no importa gaire, sinó gens. Parlar aquí de suposats extrasentits envers l’argument no juga un paper important, el meu parer és que és nul, podria haver estat una altra paraula. Cal a dir que potser amb una nova revisió del film en trauríem l’entrellat, però crec que no té rellevància. La clau de la seqüència resideix en compartir el moment i la situació de tensió amb el personatge, i el més important és fer-ho alhora. No recordo quants cops se’ns intercala el pla detall de la mà polsant els dígits, diria que només se’ns presenta un cop, el suficient per de veure marcar els números i entendre que no polsa nombres sinó lletres; en concret ellipsis. Aquest és un exemple del ritme del film, és molt ràpid però entenedor, no hi ha subtrames que interfereixin, va al gra com el tarannà del personatge principal, que s’ho va trobant a mesura que sorgeixen les incògnites, com en el pòquer. Trobo que la direcció del film és prou encertada i aconsegueix la seva fita, trobar-nos davant un film d’acció trepidant.

I encara podríem xerrar sobre d’altres aspectes com l’idil·li romàntic i l’escampall de metàfores visuals que es poden arribar a raonar, però ho deixarem aquí. Trobo que el més peculiar de la pel·lícula resta dit descobrint-lo com un film veloç que busca mantenir l’espectador en tensió durant el temps que dura. Tant és així que hi ha un moment en el film que sí queda despenjat però que l’espectador ja no hi fa cas perquè tant fa. És, posant-nos tiquis-miquis, el moment quan el dolent final aconsegueix recuperar el maletí de dins l’edifici que s’ensorra, però bé, aquí el director prefereix centrar l’atenció del públic en la trama principal que és la pèrdua de l’amor sacrificat; ja que és el que farà tornar a convertir Bond en 007. Ja he dit que la importància del film radica en això, en descobrir la identitat i palpar l’evolució del personatge principal, la resta és embolcall argumental.

Arribats aquí només comentar un toc d’estil que m’agradaria compartir amb el lector. El film comença en un blanc i negre un poc saturat, són les imatges inicials. A primera vista sembla un capritx estilístic, però no ho és, és més senzill del que sembla i té a veure amb el què he explicat. Algú sabria dir-nos el per què de l’ús del blanc i negre?

Apa, ho deixo aquí, fins ara.

El Manantial (1949)

Quiere aislarse del resto del mundo. No cabe la originalidad en la arquitectura, no se puede mejorar el estilo de lo histórico, solo se puede imitarlo. Hemos intentado enseñarle los estilos históricos aceptados y usted se niega a aprender, no acepta las opiniones de los demás, insiste en hacer proyectos que no se parecen en nada a lo ya conocido, lo siento, pero debo expulsarle de la universidad. Es mi deber como decano decirle que ¡jamás será usted arquitecto!

Així comença aquest magnífic film del senyor King Vidor...

No puedes esperar sobrevivir si no aprendes a transigir. Mírame a mí, dentro de pocos años llegaré a la cima de la profesión de arquitecto, porque voy a darle al pueblo lo que quiere, tu no llegarás a ninguna parte...

I així continua... Aquests són els dos primers diàlegs del film, dos seqüències diferents amb la mateixa intenció per part dels personatges antagonistes: intentar empal·lidir la projecció d’un home del que brolla el desig indefectible de viure la seva pròpia vida; d’aquí el nom del títol. L’argument es recolza en el context de la professió d’arquitecte, i és aquest el motiu bàsic que segueix l’estructura formal del film. Estem a l’any 1949, i senyores i senyors, el cinema és quelcom diferent al que avui dia restem acostumats. No cal dir que aquest és un gran film, basta amb oferir-nos a expectar-lo per aclaparar-nos de la mà del Rei Vidor.

Tal i com apunto, el film tracta sobre les vicissituds de l’esperit de l’home virtuós, de l’home que no es doblega davant les inclemències i pors dels demés, i s’estructura magníficament dins el motiu arquitectònic metaforitzant sobre la construcció de la pròpia biografia, sobre l’edificació de la vida del protagonista. És aquest un film que es projecta des del director cap a l’espectador, que ens ofereix, amb ma àgil, un argument no exempt de complicació i del que l’espectador frueix amb emoció al llarg de la trama argumental, patint per la providència del protagonista, però que al mateix temps, empàticament, pateix per extensió en la seva pròpia carn.

Ara mateix ja comença a fer masses dies que vaig tornar a veure el film, i capficat encara per l’emoció m’agradaria escriure’n alguna cosa al respecte. El cas és que intoxicats a dia d’avui amb el cinema que es projecta, o millor dit, que ens projecten amb l’excusa malsana de “voler oferir al públic el que vol”, em sembla una bona idea suggerir aquesta pel·lícula per fer contrapès. Tot i no ser aquest un film contemporani que poder oferir com a contrapartida al subproducte actual, sí que és una alternativa per qui en un moment donat vulgui gaudir del cinema; qui diu que les pel·lícules només s’han de veure un sol cop? Es podrà dir de les males pel·lícules, en tot cas.

Doncs bé, què és el que m’empeny a voler descobrir aquest film? Potser, valorant-ho des del punt de vista qualitatiu pagaria la pena entusiasmar-se per la manera pròpia que el director té de fer rutllar el film, fixant-nos en l’estructura formal que fa fluir l’acció. Però no és el cas que vulgui parlar-ne, més aviat m’agradaria incidir en el perquè del film, en el què transmet o vol transmetre, en la intenció que es revela, que d’altra banda és una cosa cabdal però que avui dia es tendeix a oblidar. Tant m’ho sembla que amb prou feines sé per on començar.

El Manantial és una pel·lícula que es presenta constantment amb perseverança i criteri a voler mostrar, com ja he dit, el tarannà de l’home virtuós. I cal a dir que se’n surt magníficament. El senyor Vidor s’estalvia diàlegs per mostrar en imatges una amalgama d’impressions vitals que l’espectador rep de bon grat, sense por, i paulatinament, a fi de sentir-se immers en l’acció. El suspens de l’argument no resideix en l’assoliment d’una fita fictícia o novel·lesca, sinó en la resolució moral que se’n deriva de l’entrellat. D’aquí que l’argument es resolgui a l’estrada davant un jurat. Ja no és tant l’assoliment de la victòria davant els antagonistes, i aquesta dualitat és senyal de bon afer, sinó que cal cercar el judici veritable que redimeixi el protagonista i ompli de sentit tot allò pel que ha lluitat. I què és allò pel que ha lluitat? Per la noia? Pel reconeixement? Per la venjança? No! Ha lluitat per viure la seva vida a la seva manera, i ha caigut, com hem pogut veure, una pila de cops, i ben avall! Però el nostre protagonista s’ha tornat a aixecar, un cop darrera l’altre, i no ho ha fet per orgull o honor, sinó perquè si no vivia a la seva manera és desvivia!

Fa un moment comentava que l’espectador per extensió s’endinsa en el film patint-lo en la pròpia pell, i certament la pel·lícula ho aconsegueix, més aviat et força a fer-ho. Podríem dir que t’hi condiciona, més que res perquè és la seva missió. El film deixa patent l’habilitat del director, que sap què és el que vol mostrar i s’aplica a fer-ho. Qui no hi prengui atenció li costarà entendre la seva resolució, perquè no hi ha plans que hi sobrin, cada seqüència demana la següent a fi de crear el to necessari per continuar, formant de mica en mica el temple òptim sense entrebancs. Tot i així, cal a dir que no hi faltaran detractors al que dic, i hi haurà qui dirà que el film no s’acaba d’entendre, que el final és una panafarnàlia utòpica, i fins i tot en podríem treure’n raons, però aquestes seran conseqüents en la mesura que ens haguem fet ressò sobre què és el cinema. Perquè tot i que de vegades ens trobem davant la situació d’haver d’escollir entre el llibre o la pel·lícula, no és pas aquest un plantejament que pagui la pena fer. Perquè una cosa són els llibres i una altra de ben diferent les pel·lícules. Mentre que amb els uns ens queda un raonament, en les altres ens queda una impressió, una impressió visual. Un film és constitutivament visió. Un llibre també es llegeix amb la vista, és obvi, però es copsa intel·lectivament en la mesura que ens l’imaginem, i molt important, a la nostra manera. El cinema es veu amb els ulls, s’expecta rebent les notes per impressió visual, no val imaginar el que no hi ha, caldrà en tot cas prendre consciència del que es mostra. I què és el que se’ns mostra serà l’específic del cinema, no pas de l’argument, aquest, en última instància el podrem comparar amb la trama d’un llibre, i paral·lelament ambdós coincidiran en tant que ficció, però mai en tant que art.

Allò que ens resta després de veure una pel·lícula és una impressió, una cara, un moviment, una ganyota, tot emoció vital. Aquell ímpetu del protagonista prenent una decisió, l’angoixa de sentir la tragèdia en un moment donat, tota una amalgama d’efectes colpidors en la pròpia pell. Si la feina resta ben feta fruirà en nosaltres la joia del cinema, en cas contrari, el més segur serà que la frustració se’ns farà palesa.

Un cop aquí, el millor serà suggerir el film al lector i desitjar-li, si més no, que passi una bona estona. No puc però, acabar sense destacar un parell d’escenes que em van captivar, per citar quelcom que no sigui el magnífic final totalment cinematogràfic. Així doncs, no crec que a ningú se li passi l’escena de l’enamorament, amb aquell joc de picat i contrapicat, i l’escurçament dels plans cada cop més a prop de l’interior dels personatges. Potser sí a algú se li escaparà la mirada rabiosa d’un magnífic Gary Cooper quan, adonant-se massa tard que va bescanviar el rellotge per manca de diners, no pot evitar d’escoltar el comentari per part del seu company d’universitat dient-li: necessites diners? I no tan sols això: qui no s’admirarà més d'un cop pel personatge del multimilionari?

Apa gent, fins ara.

Un mes de viatges

Sempre he tingut la sensació de què el mes de juny és el més curt de l’any, i aquest 2006 cal a dir que se m’ha passat volant! A hores d’ara, quasi a les acaballes del mes, faig mirada retrospectiva d’aquests últims vint dies i encara no em sé avenir. Amb això dels vols barats, o millor dit assequibles, una mica d’iniciativa i un toc d’oportunitat, m’he trobat explorant amb ulls de mussol i tarannà escrutador, alhora que em recollia les babetes, dues ciutats europees que m’han deixat corprès: Roma i Cracòvia.

Respecte ambdues ciutats es poden dir mil i una coses, i si tinc un moment aquests dies miraré de concentrar-me i explicar què és el més interessant que m’he sentit capaç d’arreplegar. Tot viatge a l’estranger comporta moltes coses però sobretot una, trobar-se cara a cara amb el desconegut, amb allò de nou que encara està per desfilagarsar, per descobrir, tot d’una, un ventall immens de possibilitats emocionants per viure.

Doncs bé, a veure si m’acostumo de nou a l’escriptori i m’inspiro una mica.

Fins ara,

Força Barça!

A hores d’ara qui més qui menys s’ha fet ressò del rebombori futbolístic, és més, ningú, excepte els més petits, s’ha escapat de conèixer qui ha estat el gran vencedor en això de la lliga de campions. Tot i així, l’esdeveniment ja portava els seus dies de gestació, i la Catosfera no ha estat pas una excepció.

Avui m’he atansat al teclat per comentar quatre coses al respecte, perquè tot i que s’han dit de diversa índole, se’n pot fer síntesi i agrupar posicions. En el mundillu virtual no ha mancat la polèmica, i hi ha hagut dues postures enfrontades, els del sí al futbol, i els del no. També hi ha hagut qui s’ha mostrat confós i inconscientment ha adoptat una posició ingènuament neutral, però bé, això són coses de la vida, ja de per sí aquesta és constant contradicció. El cas és que davant l’aldarull, s’han amassat un munt d’opinions, i entre elles, que el futbol és quelcom per ignorants, per gent sense judici, i fins i tot s’ha acabat desprestigiant el moviment de masses. I això s’ha arribat a fer en cercles de “prestigiós” i “alabat” nivell intel·lectual. I cal a dir que això mateix és el que a mi em sembla més incongruent. Perquè una cosa és saber viure el moment d’un poble i analitzar els seus pros i els seus contres, i una altra és donar-se-les de savis i mitjançant el joc licitat sobre judicis de valor intentar desmerèixer el moment que viu aquest.

Fent anàlisi de la situació arribo a la conclusió de què hi ha moments on al català li caldrien un parell d’hòsties ben fotudes en pro de què es deixés de tonteries pseudo-intel·lectuals de pa sucat amb oli, i deixant de mirar-se el melic intentés fer-se ressò del seu propi país que tant reclamem; de vegades més per inèrcia que per judici propi. La vida, benvolgut lector, és un constant d’afers en societat, i aquí hi entra tot allò que us vulgueu imaginar, tant sigui el llegir llibres com un condemnat i escriure mil pàgines d’erudició, com jugar a futbol, a petanca o al parxís. I tots aquest afers s’embolcallen dins una paraula: cultura. Tenint en compte que el desenllaç històric ens ha dut a manegar-nos-les entre grups de nacions i pobles, a cadascun li toca projectar la seva cultura, i ho farà tant si vol com si no. En el cas que no ho vulgui de debò, el més segur que acabarà per no tenir-ne, és a dir, acabarà adoptant una altra, la del veí, o sigui que inevitablement acabarà tenint-ne una. Quan llegeixo o discuteixo amb algú sobre el tema, perquè no puc dir que em salvi de topar amb amics o companys que m’afartin d’insults contra el futbol i tota la immoralitat de les masses, no puc evitar de preguntar-me fins a quin punt la seva reflexió és per convenciment o per capritx, i el més important, fins a quin punt el seu discurs cerca un veritable judici. I com podeu sospitar, la meva conclusió acaba sent negativa, normalment la passió turba la ment, i a l’igual que al fanàtic futbolero, l’incordiador també acaba pecant de manca de raó. El futbol estimat lector és part de la nostra cultura des de fa més de cent anys... cent anys, més d’una vida sencera! No hi ha ningú en aquest país que no sàpiga què és. Bé, el cas és que a l’igual que el pa amb tomàquet l’arrosseguem dins el nostre tarannà. I aquí vull fer un incís. Personalment no sóc un seguidor de la lliga, i fins i tot ja comença a fer massa temps que no jugo un partit amb els amics. Tot i així, l’altre dia vaig passar uns nervis com feia temps que no passava, i vaig cridar com el que més quan l’Eto’o va fer el gol de l’empat. Quines coses té la vida oi? Doncs bé, a hores d’ara, encetat el nou mil·lenni potser podem valorar que hi ha coses en una societat que destaquen més que unes altres, i vist així podem arribar a dir que se’n fa un xic massa de l’emoció per aquest esport, més que no pas per unes altres coses. Però ben mirat, algú s’ha preguntat per què?

Tornem al panorama dels “intel·lectuals” i domem-li la volta a l’assumpte. Quan alguns s’entesten a despotricar sobre el futbol, realment ho fan en pro del poble o ho fan per narcisisme? Abans d’ahir es va muntar una festa generalitzada a Barcelona per rebre els campions, i com és de costum en les agrupacions de masses van haver-hi aldarulls. També se’n va fer ressò dels comentaris sobre l’etern equip rival, el Real Madrid, que ha estat un dels arguments principals per desmerèixer la festa, però algú s’ha parat a veure-ho amb uns altres ulls? Tota manifestació d’un poble és una empenta d’energia cultural de cohesió, i més d’un s’ha atrevit a desmerèixer l’esdeveniment d’ahir respecte algun altre. I jo pregunto: qui s’atreveix a jutjar millor un esdeveniment massiu en contra de la guerra davant el d’abans d’ahir? És “millor” manifestar-se per la pau o per l’estatut que per l’alegria d’un triomf esportiu? No, senyores i senyors, que no s’equivoqui ningú, tot entra dins el tarannà d’un poble, hi ha moments d’oci i moments de reflexió, moments de solidaritat i moments per mancomunar-se. Al igual que en la vida individual treballem i ens esbargim, una societat també fluctua, només faltaria que ens haguéssim de mostrar com els superesponsables davant la societat, això seria forjar-nos una cultura hipòcrita.

Val, algú potser s’hi pensa i comença a barrinar sobre el fet que els tan sol·licitats intel·lectuals diuen la seva perquè troben que hi ha massa esbarjo en aquesta la nostra societat catalana. I haurà estat agut, però encara caldria anar més enllà. Ningú no aixeca un país fent la pataleta.

Malauradament vivim en el món que ens ha tocat viure, no hi ha més remei. I davant el panorama podem mostrar-nos de dues maneres possibles, o intentar canviar-ho o no. Llavors apareixen els dubtes, perquè: com podem canviar allò que ja està establert? Doncs davant això hi haurà qui escèpticament es donarà per vençut, o d’altres que inconscientment viuran idealísticament una visió ideal, que no real. També hi haurà qui havent llegit quatre llibres sobre Nietzche es deixarà endur pel judici de valors i capficant-se amb l’anàlisi nihilista acabarà avorrit de desmerèixer-ho tot, i tocant fons, caurà també en l’escepticisme. No cal dir com va acabar la vida de l’autor citat. Però bé, com ens ho hem de prendre llavors? Doncs la resposta demana més reflexió que no pas la que he obert amb aquesta ràpida crítica, que forçada per la urgència del moment m’ha sortit més llarga que no pas enlluernadora. Només dir que no hi ha mètode que valgui, caldrà que ens fem ressò del nostre voltant i prenent consciència del moment que ens ha tocat viure, mostrar-nos íntegres amb la nostra idea i donar exemple d’incorruptibilitat. No val mostrar-se a favor un dia per quelcom i l’altre desmerèixer-ho impunement, això és ja començar a desmembrar-nos com a cultura. Aquesta, si volem que sigui òptima, caldrà que la forgem amb responsabilitat i il·lusió, si no ho fem nosaltres potser sí que ho faran les properes generacions, però ja no serà la nostra, en tot cas serà la d’ells.

Apa, em sembla que ja he apaivagat el meu ànim per avui, demà en continuem parlant. Poc a poc i bona lletra, demà sortirà millor que avui però esperem que pitjor que demà passat.

Fins ara,